Notícies

L’activitat singular de l’Acadèmia: 17 de novembre a Esplugues de Llobregat

 esplugascity

Per segon any consecutiu, l’Acadèmia vol homenatjar un espai emblemàtic del setè art en clau nacional i internacional. Enguany recordarem la importància històrica dels Estudis Balcázar i Esplugas City, que durant les dècades dels seixanta i setanta van convertir-se en referents de la industria cinematogràfica.

En el període de postguerra, Barcelona va anar perdent la majoria dels seus estudis cinematogràfics: Lepanto, Diagonal, Kinefón, Trilla, Orphea Film... Aquests darrers es van cremar en un incendi l’any 1962, fet que va deixar la ciutat òrfena d’estudis de producció cinematogràfica.

Va ser dos anys després, concretament l’any 1964 quan els germans Balcázar, fundadors de Producciones Cinematográficas Balcázar (1951) i la distribuïdora Filmax (1955), crearen a Esplugues de Llobregat uns estudis de producció i doblatge. Aquests constaven de cinc platós –n’hi havia un d’insonoritzat i un amb piscina de rodatge–, així com equipaments per a la presa de so, sales de muntatge i de projecció, etc.

En aquests escenaris s’hi van rodar desenes de pel·lícules de la productora Balcázar, com Once pares de botas (1954), de Rovira Beleta; Relato policíaco (1954), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Yo maté (1957), de Josep Maria Forn; El tigre se perfuma con dinamita (1965) de Claude Chabrol o El yankee (1966), de Tinto Brass. Tanmateix, a l’estudi i els seus platós també es van rodar moltes pel·lícules produïdes per altres empreses, títols emblemàtics del cinema català i espanyol de segona meitat de segle que van ser concebuts, parcialment o total allà. La pell cremada (1967), de Josep Maria Forn; Mañana será otro día (1967), de Jaime Camino; Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà; Las Vegas 500 millones (1968), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Tuset Street (1968), de Jorge Grau i Luis Marquina; Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella o Sexperiencia (1968), de José María Nunes van ser alguns d’ells. Altres destacats cineastes com Jesús Franco, Vicente Aranda, Ignacio F. Iquino o Mario Bava van passar pels estudis entre el 64 i el 73.

L’estudi de doblatge també fou molt important i inicià la seva tasca l’any 1965 sota la direcció d’Antonio Santillán. S’hi van doblar, entre d’altres, Espartaco y los diez gladiadores (1965) o Un hombre llamado Caballo (1970). L’any 1973, per exemple, van doblar-hi més de 80 títols.

D’altra banda, i després d’adonar-se de la necessitat d’un espai on rodar els exteriors, es va construir un poblat de l’oest americà conegut com Esplugas City. Aquest espai buscava donar sortida a la demanda espanyola i italiana del gènere conegut com espagueti-westerns. L’arquitecte encarregat del projecte va ser Juan Alberto Soler, prestigiós director artístic de l’època. Aquest ocupava 9427 metres quadrats i tenia tres carrers i quaranta cases distribuïdes temàticament: les de fusta de l’oest minaire, les de pedra dels poblats pròspers i les mexicanes. També hi havia el saloon, el despatx del sheriff, la barberia, el magatzem, el banc i l’església. La majoria d’aquests edificis eren corporis, tot i que altres només tenien construïda la façana i no hi havia res a l’interior.

Esplugas City va servir com a escenari d’una setantena de films al llarg de nou anys. Entre aquests films de producció tant europea com nord-americana hi trobem Pistoleros de Arizona (1965), Una pistola para Ringo (1965), Crónica de un atraco (1968) i El más fabuloso golpe del Far West (1970). L’últim film rodat va ser Le llamaban Calamidad (1972), durant el rodatge del qual el poblat fou dinamitat i incendiat de veritat, fent coincidir el final de ficció amb el final real.

Aquest final d’Esplugas City va venir per diverses raons. Degut a la decadència del gènere western, l’augment dels costos de producció i les dificultats financeres, la família Balcázar va voler convertir l’indret en un parc temàtic del gènere, que hagués estat el primer d’Europa. Els permisos de l’Ajuntament van trigar en arribar, però quan finalment ho van fer, la ciutat western va tenir mala sort en ser visible des de l’autopista ja que el ministre franquista d’Informació i Turisme Alfredo Sánchez Bella la va veure mentre estava sent traslladat a l’aeroport i va manar la seva demolició ja que considerava que xocava amb la imatge d’un país que volia assolir la modernitat. Per això, van haver de destruir la ciutat que havien construït i també es van vendre quatre platós i els edificis d’oficines que tenien. El plató restant i l’estudi de doblatge van ser venuts el 1973.

D’aquest espectacular estudi cinematogràfic que va existir a l’àrea metropolitana de Barcelona no n’ha quedat gairebé rastre, ni en l’espai físic ni tampoc en la memòria col·lectiva.

El principal objectiu de l’Acadèmia és ampliar la memòria cinematogràfica donant entitat i el pes corresponent als espais que, per algun o altre motiu, han estat importants en el desenvolupament artístic i industrial de la nostra cinematografia. En aquest sentit, els Estudios Balcázar, instaurats en un moment en què Catalunya s’havia quedat òrfena de grans instal·lacions dedicades al cinema, i Esplugas City, escenari de multitud de produccions nacionals i internacionals, és un capítol a reivindicar de la nostra història cinematogràfica.

El proper divendres 17 de novembre a la tarda, tindrà lloc un acte simbòlic a Esplugues de Llobregat, amb la instal·lació d’una placa commemorativa als terrenys on hi havia els estudis, amb la presència del Il·lm Sr. Juanjo Puigcorbé, diputat de cultura de la Diputació de Barcelona, l’alcaldessa Pilar Díaz i Isona Passola, presidenta de l’ACC.

Tot seguit, es farà un passi especial del documental GOOD BYE RINGO, de Pere Marzo, amb l’assistència de tot l’equip i convidats molt especials que participaran en una taula rodona.

bannerweb candidatesxiii

@academiacinecat