Skip to main content

"Sovint es deixa les víctimes soles quan aquestes alcen la veu"

Entrevista a l'Aina Troncoso, Psicòloga i especialista en violències masclistes

El passat mes d’abril, l’Acadèmia del Cinema Català, presentava el primer Departament contra els abusos dins del sector audiovisual i les arts escèniques a Catalunya. La iniciativa esdevenia imprescindible en comprovar que els quasi 150 casos d’abús detectats dins el sector audiovisual i de les arts escèniques a través de les fonts disponibles - bàsicament periodistes, psicòlogues i advocades - només un 10% de les víctimes denunciava.

La manca assessorament especialitzat i la solitud i la dificultat en la identificació dels abusos per part de les víctimes es dibuixaven com a tres dels motius principals d’aquesta desproporció, i posen de relleu la necessitat d’un servei d'atenció que les ajudi en els seus primers passos, així com una tasca de prevenció entre tots els i les professionals del sector.

Amb el suport de l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Àrea d’Igualtat i Sostenibilitat Social de la Diputació de Barcelona, l’Acadèmia posa en marxa un espai d’acollida totalment extern i confidencial que garanteix la preservació de la privacitat de totes aquelles persones que decideixin utilitzar-lo. Format per la Carla Vall i Duran, advocada penalista i criminòloga catalana experta en drets humans i en l'abordatge i prevenció de violències masclistes i l’Aina Troncoso i Reverter, psicòloga, especialista en violències masclistes, que gestiona l’Espai d’Acollida a les víctimes d’abús al sector audiovisual i de les arts escèniques, ajuda a les víctimes a entendre la situació i veure les possibilitats que tenen al seu abast per enfrontar-se a la situació. 

Avui, us volem presentar a l’Aina Troncoso, qui recepciona i atén totes les consultes i casos a través del telèfon 648526848 i el mail Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

 


 

Ets la primera persona de contacte que recepciona la trucada, whatsapp o mail. Moltes vegades hem parlat sobre les dificultats amb les que ens podem trobar per identificar si hem estat abusades o es tracta d’un malentés. Què diries a algú que davant d’aquest dubte no sap si posar-se o no en contacte amb el Servei d’Atenció a les víctimes d’abusos dins els sector audiovisual i les arts escèniques a Catalunya?

Jo animaria a qualsevol persona que senti que potser ha viscut una situació d'abús, de maltractament o de violència, o quelcom que no hagués hagut de viure, que ens contacti. Podem oferir un espai on simplement tenir una conversa entorn d'aquestes experiències i entomar aquests possibles dubtes. Identificar allò que hem viscut i etiquetar-ho de manera apropiada no sempre és fàcil, especialment si estem experimentant emocions com vergonya, culpa, confusió, tristor o ràbia (totes elles molt habituals). Crec que iniciar aquest procés amb acompanyament professional pot ser protector. A més, cal recordar que trucar al Servei d’Atenció no obliga a engegar cap tràmit de cap mena, i que l’espai és 100% confidencial.

Per entendre una mica com funciona el procés, amb quina realitat et trobes cada dia, et voldríem preguntar: pot passar temps entre que una persona pateix abús o assetjament i fa el pas de dir-ho?A què es pot deure el silenci? Quin és el procés?

De fet, el més normal és que passi temps entre que es pateix una situació d’abús o de violència fins que es fa el pas de trencar el silenci. Per exemple, si parlem de situacions de violència de gènere, sabem que de mitjana les dones triguen més de 8 anys en poder verbalitzar o denunciar la situació. Quan parlem de violències sexuals patides durant la infància o l’adolescència, sabem que moltes vegades no es pot processar el que s’ha viscut fins que s’ha entrat ja del tot a la vida adulta, fins i tot se’n poden haver bloquejat els records. Tot i que cada persona fa el seu procés a un ritme diferent, trobar-nos aquests tempos és d’allò més habitual.

El motiu principal pel qual una triga a trencar el silenci, és perquè té por a les conseqüències que això pot tenir, sobretot per la por que sent a la reacció de l’agressor. Moltes vegades, els agressors ja s’han encarregat d'elaborar un discurs ple d’amenaces per evitar que la víctima parli. Això va acompanyat de la por a no ser creguda, a ser jutjada, a ser culpada o a patir altres conseqüències com, per exemple, en l’entorn professional. El context social en el qual vivim sembla que eludeix l'obligatorietat de denunciar una situació d’abús o violència, però sovint deixa les víctimes soles quan aquestes alcen la veu.

Precisament això és el que no volem que segueixi passant. Volem que cada víctima prengui la seva pròpia decisió entorn de denunciar o no, a compartir el seu testimoni o no, etc. però volem assegurar-nos que ho faci acompanyada i assessorada per persones professionals.

Imaginem que sóc una amiga de la víctima, una companya de feina o testimoni: quina acollida puc fer? M’he d’esperar a que ella faci el pas de compartir-ho, o puc fer alguna cosa si simplement n’he sigut testimoni? Com puc evitar que se senti sola o avergonyida? La solitud o la vergonya són emocions habituals? 

Quan som testimonis d’una situació d’abús o violència, jo crec que sempre cal fer alguna cosa. Quan no fem res i no diem res acabem sumant-nos al pacte de silenci que marca l’agressor. Contribuïm a generar un context que tolera (i, per tant, possibilita) l’existència d’aquestes violències.

Jo crec que el primer que cal fer és preocupar-nos per si la víctima està bé i per si li cal alguna cosa (si vol parlar-ne, o vol que l’acompanyem a algun lloc, que l’ajudem a pensar com protegir-se, que busquem ajuda externa, etc.). Poder parlar amb ella i oferir el nostre suport serà la millor manera de demostrar-li que realment no està sola, no ha de sentir ni culpa ni vergonya. Serà d’allò més important en un moment així. I sí, la sensació de solitud i la vergonya són emocions que la violència pràcticament sempre genera.

Ara bé, si la víctima no vol fer res ni activar cap recurs ni rebre ajuda… aleshores què? Jo us diria que en certs casos haurem de respectar la seva autonomia i el seu ritme (pot ser que no vulgui fer res ara, però que ho vulgui fer més endavant). No obstant això, en d’altres, potser ens cal actuar de totes totes: per exemple, si estem parlant de menors d’edat o si la situació és de risc per a la víctima, o per a terceres persones.

En aquest sentit, potser el millor és no prendre aquesta decisió soles. El Servei d’Atenció està disponible per a aquelles persones que han patit la violència en primera persona, però també per amigues, companyes, testimonis, etc. Podem ajudar-vos a valorar diferents opcions, així com donar-vos estratègies per intentar ajudar a la persona que està patint la violència. 

Quan parlem de persones que han patit un abús o un assetjament utilitzem la paraula víctima. Sobre aquest terme hi ha una gran controvèrsia i en alguns casos es considera una paraula estigmatitzant. Es tracta d’un terme estanc en el que si s’hi cau ja no hi ha possibilitat de recuperació o transformació?  Com es transita el camí de víctima a supervivent ?

Des de la meva mirada, no hi ha res de dolent en la paraula víctima. De fet, ser víctima únicament indica que hi ha hagut una persona que t’ha victimitzat; que has patit una situació injusta, quelcom que no t’hagués hagut de passar. No diu res dolent de tu, no implica cap altra cosa, i seria ideal que no generés gens de vergonya. La vergonya només l’hauria de sentir l’agressor.

No obstant això, el context social en el qual vivim encara col·loca un estigma sobre les persones que han patit una situació de violència. Sense cap mena de dubte això és quelcom que hem de canviar: haver patit una situació de violència mai és culpa de la víctima. No hi ha res que una faci o que una sigui que la converteix en mereixedora de rebre violència. Sobre aquest punt no hi hauria d’haver cap mena de debat.

A més a més, “ser víctima” no és una categoria definitòria, no és quelcom que et transforma, estàtic, no és per sempre. És un estadi, que dura un temps, però del qual una acaba sortint. Sí, les víctimes es poden recuperar. De fet, es recuperen. A vegades triguem mesos, o anys… però el malestar i l’impacte de la violència no dura per sempre. Tenim moltíssims exemples al nostre voltant de dones que després d’haver estat victimitzades s’han recuperat. Obligatòriament. Una de cada 3 dones del nostre entorn ha patit violència física o sexual al llarg de la vida. Si no fos possible recuperar-se, estaríem rodejades de dones mortes en vida.

Una de les coses més boniques de la feina que fem és que precisament que tenim l’oportunitat de veure aquest trànsit, aquesta transformació.

Una abandona l’estadi de víctima i es pot començar a llegir com una supervivent quan la violència ha estat identificada, verbalitzada i compresa com a violència; quan es pot entendre què ha passat, i es pot donar sentit a les emocions viscudes; quan s’entén l’impacte que això ha tingut i les necessitats que ha generat; quan aquestes necessitats poden ser vistes i escoltades; quan podem reconèixer tot allò que sí que hem fet, totes les eines i recursos que tenim, tots els mecanismes de supervivència que s’han posat en marxa per fer front a la situació. Quan ens tornem a aprendre a estimar a nosaltres mateixes i quan tornem a conquerir la nostra vida. Quan aconseguim seguir endavant, integrant l’experiència. Quan deixem de sentir la vergonya, la culpa, la por, els dubtes o la confusió que la violència genera.

El procés és diferent per a cada persona, tothom té el seu ritme. Poder estar acompanyades mentre es transita aquest camí ho fa tot molt més fàcil. Però se’n surten, i es recuperen, us ho prometo.

Quan una situació d’aquest tipus es dona, entenem que l’Espai d’Acollida ajuda a posar paraules a les coses i orienta la víctima sobre què pot fer en l’àmbit psicològic i jurídic. Existeixen teràpies grupals que ajudin a recuperar-se d’una situació com aquesta o és més aconsellable fer teràpies individuals?

Depèn de cada cas, i de les necessitats de cada víctima. Els espais grupals ajuden precisament a trencar l’estigma, la vergonya, la culpa… ajuden a universalitzar el problema. Ens veiem reflectides en les experiències de les altres, i aprenem de les estratègies que elles han posat en marxa. Per a algunes persones, això permet fer una recuperació més ràpida.

No obstant això, la decisió dependrà de cada persona i de les necessitats que tingui en el moment que es troba. L’espai grupal és molt maco, però també és complex. Jo diria que no hi ha una única forma possible de sanar que sigui sempre vàlida per a totes les persones.

En aquest conflicte existeix la víctima i l’agressor. Creus que l’agressor sempre és conscient de la seva actuació? Existeixen camins per reconduir la seva conducta?

El que sabem és que la gran majoria d’agressors no utilitzen la violència tota l’estona, contra totes les persones, de manera continuada. Solen escollir els moments, els espais i les víctimes. I, per tant, sí, hi ha consciència. No farien el mateix ni dirien les mateixes coses si estiguessin en un altre context, si tinguessin a altres persones davant o si tinguessin clar que això pot tenir conseqüències negatives immediates per a ells.

La violència és una opció entre altres opcions, i, en conseqüència, cada vegada que l’exerceixen l’escullen per sobre de la resta de possibilitats.

I sí, és possible reconduir les conductes violentes. És possible escollir diferent. Però no sempre és fàcil.

No és el mateix si estem parlant d’una violència lleu, molt puntual, que no s’ha repetit en la història de vida de la persona que l’exerceix… que quan parlem d’agressors que han exercit violències greus i de manera cronificada. La possibilitat de canvi és fa més complex. No obstant això, els ingredients bàsics per poder reconduir això són: 1) consciència i reconeixement del problema; 2) voluntat i desig de canvi.

Quan realment es reconeix que s’ha exercit violència i un té la intenció de responsabilitzar-se’n, és quan es pot plantejar el treball necessari per aconseguir erradicar aquesta manera de funcionar

Acompanyes a les víctimes, els ofereixes suport psicològic i en alguns casos si es considera adient es parla de les possibilitats jurídiques on intervé la Carla Vall.  Quina és la teva relació amb la Carla? 

La Carla Vall i jo treballem de manera conjunta i coordinada. És sempre decisió de la persona que ens contacta quin tipus d’assessorament o acompanyament es posa en marxa. El que intentem és fer-li les coses tan senzilles com sigui possible a les víctimes: que només hagin d’acudir a un únic espai on puguin ser escoltades per ella o per mi, o per totes dues, segons les necessitats que tinguin. Intentem combinar les mirades i fer un acompanyament paral·lel entre la part jurídica i el procés de recuperació.

En alguns casos la decisió de la víctima és denunciar, un camí que ens diuen no és gens fàcil. Quin és el camí psicològic que ha d'acompanyar el jurídic? 

Cal tenir en compte que el camí de la recuperació a nivell psicològic i el camí judicial són dues vies separades. A vegades s’entrecreuen, i s’ajuden una a l’altre, però són dos processos independents.

No obstant això, estar rebent acompanyament psicològic fa més senzill sostenir un procés judicial. Sentir-nos fortes i ubicar les diferents emocions que van apareixent durant el procés ens permetrà travessar les dificultats del procés judicial d’una manera una mica més còmode. Poder treballar les angoixes, el malestar, l’estrès, el sentiment d’injustícia, la tristor, la desesperança o la ràbia, etc. serà clau. 

I què passa quan el diagnòstic o la força arriben tard i el cas ha prescrit? 

És una situació amb la qual ens trobem a vegades: la via penal ha quedat prescrita, però la víctima encara està travessant el dolor d’allò que ha viscut. La recomanació que jo faria seria de demanar igualment acompanyament psicològic.

Així mateix, assessorar-se. Denunciar un crim prescrit segueix sent una possibilitat. No té conseqüències penals per l’agressor, però implica dur a terme un acte simbòlic que pot ser important per les víctimes. Traslladen la informació d’allò que han viscut a les autoritats, a l’estat.

A vegades fins i tot pot sumar força a altres denúncies (de delictes no prescrits) que hagi acumulat l’agressor. La recomanació que jo faria seria, un altre cop, poder ser assessorada.

Per acabar, l’Acadèmia, amb la complicitat de Dones Visuals i Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, i al costat de la Conselleria d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, està treballant per aconseguir un sector audiovisual més segur, on situacions i conflictes d’aquest tipus no tinguin espai. Creus que el sector audiovisual té alguna especificitat que el fa més vulnerable que altres sectors o és un reflex de la realitat general de la societat que s’ha fet visible gràcies a l’exposició social de campanyes com #metoo? 

Potser totes dues coses són certes a la vegada.

En part, les violències que tenen lloc dins del sector audiovisual i de les arts escèniques responen al fet que vivim en un context social en el qual les violències tenen dimensions pandèmiques. En la nostra societat, hi ha moltíssimes formes d’abús, d’assetjament i de violència que durant molt de temps han estat tolerades, normalitzades i acceptades. El que ha passat en els últims anys és que a tot això se li ha començat a posar nom i s’ha anat visibilitzant. Les víctimes han començat a alçar la veu i han decidit exigir una transformació envers aquesta acceptació. I això ha passat en aquest sector però també en altres espais. Estem davant d’un canvi de paradigma que encara s’està construint.

Així mateix, és cert que en la indústria hi ha alguns elements que podem considerar que actuen com a factors de risc: el fet que sigui un món petit on fàcilment tothom s’acaba coneixent i el que això implica; la precarietat laboral i la inestabilitat amb les que moltes han de conviure (sobretot als inicis); les jerarquies fortament marcades i els personalismes; el fet que alguns espais (especialment els de presa de decisions) segueixin sent molt masculinitzats, etc. I no només això: el fet que el cos i les emocions siguin les eines amb les quals es treballa, genera un context on ens podria semblar que alguns límits es desdibuixen.

No obstant això, crec que si tenim clar que certs comentaris, accions o maneres de funcionar no serien mai tolerables en un altre espai de treball, com per exemple en una oficina, no sé per què hem de pensar que sí que són tolerables en aquest context. No és normal que algú amb qui treballes et faci plorar (“per treure el millor de tu”), no és normal que et faci comentaris sobre el teu cos o el teu aspecte, no és normal que et denigri o t’insulti, no és normal que et citi fora de l’espai laboral o a hores estranyes fent passar per “feina” una cosa que no ho és, no és normal que et pressioni per mantenir un contacte de tipus sexual, que no respecti els teus límits, o que fingeixi que no és conscient que està col·locat en una posició de poder del qual abusa.

No seria normal en cap espai i l’objectiu és fer que deixi de ser tolerable en el sector audiovisual i de les arts escèniques, perquè les persones que hi treballen es mereixen poder-ho fer sense patir abusos, assetjament i violències.