“Sempre s’ha parlat dels abusos com una experiència molt subjectiva, però ara s’està convertint en una qüestió de grup”

Entrevista a Andrea Isasi, directora de càsting, coordinadora d’intimitat i professora d’interpretació

 Andrea Isasi és directora de càsting, professora d’interpretació i coordinadora d’intimitat, amb un currículum que combina la formació artística i terapèutica. Després d’una trucada de la productora i amiga íntima Natalia de Ancos, qui li proposa assistir a una formació de coordinació d’intimitat amb Abigail Kessel i Tati Rojas a Madrid, Isasi descobreix un nou horitzó des d’on contribuir a fer de les aules de cinema i de les arts escèniques, així com dels càstings i els rodatges, espais més segurs per a tothom. En els últims anys, s’ha convertit en una figura pionera en la introducció de la cultura del consentiment a les escoles, convertint a l’alumnat en un agent actiu en l’elaboració d’un protocol des d’on establir els límits i les necessitats del grup. Fins ara, ha treballat a centres com l’ESADG (Escola Superior d’Art Dramàtic de Galicia), la RESAD (Real Escuela Superior d’Art Dramàtic de Madrid) o l’ESADIP (Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears).

Els càstings són espais de gran vulnerabilitat emocional, però també física pel talent interpretatiu. Des d’on i com podem crear un entorn segur i còmode per als actors i actrius en aquests processos de selecció?

En els càstings sempre pot haver-hi un abús de poder, ja que és un lloc on els directors i directores de càsting tenim un rol molt marcat. Això, però, no vol dir que hàgim de generar una dinàmica abusiva. Precisament, a APDICE (Associació Professional de Direcció de Càsting d’Espanya) estem treballant per prevenir les potencials situacions d’abús que es poden donar en aquests espais, i crear relacions i dinàmiques de respecte. I com fem això? Posant límits en aquells contextos en els quals hem observat que les persones són susceptibles de ser vulnerades.

De fet, a la mateixa associació estem creant un document per a la prevenció d’abusos on hi ha una especificitat per les escenes d’intimitat. En el text s’estableix que producció i direcció, que són els equips que tenen més poder en els rodatges, han de concretar detalladament en un document quin tipus d’escena es vol en el càsting o el rodatge, sense que quedi obert a improvisacions. Així mateix, aquest document haurà d’anar firmat pel talent interpretatiu i pel representant, en cas d’haver-n’hi. D’aquesta manera, tota la informació serà clara i transparent i la persona serà coneixedora des d’un inici de l’escena que anirà a gravar: si hi haurà carícies o no, o quin tipus de contacte físic es demana. D’altra banda, en el cas de tractar-se d’una escena de sexe simulat, mai es podrà gravar en una primera prova, sempre haurà de ser en el call back. I tot i que les directores de càsting tenim les eines per poder guiar aquest tipus d’escenes, producció ha de preveure la presència d’una coordinadora d’intimitat en aquesta segona crida. 

M’agradaria rescatar una idea que vas plantejar en una entrevista a la ràdio, on comentaves que el desequilibri de poder sempre serà present als càstings, però són les directores i directors de càsting els i les responsables d’escollir de quina forma volen fer servir aquest poder: “cuidar o destruir”. 

És que és així. Hem de parlar des del lloc que ocupem. Jo parlo des del lloc que ocupo respecte a una situació en concret. Jo, com a directora de càsting, i tu com a actriu que assisteix a una sala de càsting, ens trobem en un context de desigualtat de rol de poder. I el fet de prendre consciència de la meva posició, em permet ser conscient de la responsabilitat que tinc de cuidar i protegir l’espai. 

Com has dit, els camins són dos: tenir cura i cocrear una relació de respecte, tenint en compte que et trobes en un ambient de vulnerabilitat; o destruir a l’altra persona i situar-te per sobre, exercint un abús. 

A la presentació del protocol guia de l’Acadèmia del Cinema Català per a la prevenció i abordatge de les violències masclistes i LGTBI-fòbiques en el sector audiovisual, Carla Vall, advocada especialitzada en violències masclistes, va explicar que durant les entrevistes que es varen realitzar a més de 40 persones prèviament a l’elaboració del protocol, es van trobar amb un gran nombre de testimonis que no eren capaces d’identificar les violències que havien patit. Per què costa tant assenyalar-les?

En general, en qualsevol sector i part del planeta costa posar nom a les violències. I ens costa posar nom perquè s'han invisibilitzat i costa detectar-les. Les hem normalitzat fins a un punt que ens les hem empassat sense mastegar. D’altra banda, el que ocorre quan som víctimes d’alguna situació d’agressió, és que normalment ens bloquegem i, tot seguit, el més probable és que ens qüestionem primer a nosaltres mateixes abans que a la persona agressora, sobretot quan ha sigut una conducta subtil. A tot això se li ha d’afegir la nostra motxilla de creences que dificulta que siguem capaces de posar nom als abusos. 

Ara, però, ens està caient el vel i estem començant a veure-hi. Ara ja no tot val. No és que s’hagi deixat d’agredir, sinó que ara ja no ho tolerem. I en el cas de l’audiovisual, crec que li estem posant molt focus a aquest tema i proporcionant-li l’altaveu que necessita. Però fixa-t’hi que en les situacions d’abús en què s’ha aconseguit posar nom, han hagut de passar anys, com el cas de El sostre groc.

El procés és molt difícil, però un dia s’obre l’escletxa i una persona decideix parlar. Això és el que va passar amb l’origen del #MeToo. Tarana Burke, precursora del moviment, explica que un dia una dona li va explicar que havia patit abusos de petita per part de la parella de la seva mare. Llavors, en aquell moment, a Burke se li va remoure alguna cosa per dins i es va dir a ella mateixa: Jo també. Posar nom és fonamental. 

I també conèixer els nostres límits.

Clar, per descomptat. Per a mi, el gran pilar de la meva feina en la coordinació d’intimitat és el protocol de consentiment, el qual és una base per a reaprendre i aprendre els nostres propis límits. 

Quan fem 18 anys, l’Estat ens diu que nosaltres som la nostra autoritat i que com a tal hem de ser capaces de poder establir quins són els nostres límits físics i emocionals. Però ningú ens ensenya a fer-ho! Al contrari. En aquest sentit, hem d’aconseguir trencar amb tot allò que hem integrat fins ara i reapropiar-nos d’un espai que ens ha estat colonitzat. 

Precisament, en aquest camí per trencar amb aquestes dinàmiques, l’educació és essencial. Des de fa uns anys estàs treballant per introduir els protocols de consentiment en les escoles. 

La meva proposta a les escoles és introduir protocols de consentiment com una eina que objectiva l’abús, és a dir, que la violència no es vegi quelcom subjectiu, sinó que pugui ser detectada per tot el grup. La idea és que l’alumnat tingui clar quan l’espai ha deixat de ser un lloc segur perquè s'estan traspassant determinats límits a l’aula. 

Des del meu punt de vista, crec que aquests protocols són un recurs que, per una banda, prevenen l’abús, i que, per altre costat, ajuden a detectar-lo. A més, aquests documents són creats per l’alumnat i són coneguts per tot el cos docent. 

Amb l’alumnat faig tot un procés de desglossament sobre allò que signifiquen els protocols de consentiment. Aquí entrem a detectar i conèixer quins són els propis límits, quines són les nostres necessitats i a saber que podem expressar-les. Després, com a grup, elaboren un protocol de consentiment a l’aula, tant per a assignatures en concret com per a professors o professores que provoquen que l’espai no sigui segur, ja que és molt important saber que els espais no són segurs com a tal, sinó que els fem insegurs les persones. 

I si tothom té clar quins són els límits, la detecció serà molt més efectiva, no?

Exacte. I el focus es posarà en l’agressor i no en la víctima, ja que l’alumnat serà conscient que el professor haurà traspassat els límits establerts i a partir d’aquí aniran a la queixa, la qual passarà a ser grupal i no individual, ja que tothom haurà estat capaç de detectar i assenyalar que el que ha passat no està bé. 

Sempre s’ha parlat dels abusos com una experiència molt subjectiva, però ara s’està convertint en una qüestió de grup, és a dir, s’està assentant la idea que tots i totes hem de fer que els espais siguin llocs segurs, ja que som responsables de crear una vida més humana. 

I després aquest teixit traspassarà cap al món laboral, quan els alumnes entrin als càstings i als rodatges. 

Per a mi, això és essencial. Hem de començar a generar teixit allà on disposem de les eines de prevenció i detecció. Des de l’educació hem de sentir que no estem soles i sols, que estem en el mateix vaixell i que ens podem ajudar entre nosaltres. Però perquè s’acabi integrant completament a les aules, falten molts anys i passaran, desgraciadament, moltes situacions de desigualtat, vulnerabilitat i necessitat de feina. I això últim és important destacar-ho, ja que actualment un mínim percentatge d’actors i actrius aconsegueixen viure de la seva professió, fet que provoca que molts d’ells i elles acabin traspassant els seus límits.