Embrions i primeres temptatives

El Cine Club Olot és una entitat amb tres etapes molt diferenciades, connectades per l’esperit de divulgació cinematogràfica que defineix el cineclubisme però marcades per crisis diverses: de públic, de censura, de diners... Aquesta circumstància porta a l’entitat a dissoldre’s en dues ocasions i renéixer més tard amb el mateix nom però de la mà d’equips diferents que prenen el relleu dels seus predecessors. En definitiva, la història del Cine Club Olot és, en certa manera, una interessant i convulsa trilogia sobre l’associacionisme cinematogràfic a la capital garrotxina.  

 

Tot i que des de la segona dècada del segle XX se celebraven sessions de cinema comercial a Olot, i que durant els anys trenta ja s’hi feien també projeccions de films alternatius promoguts per Raimond Vayreda sota la nomenclatura de “Cine Selecte”, amb obres d’Eisenstein, Chaplin o Fritz Lang, la paraula cineclub comença a sonar a la ciutat cap a meitat de segle. El 1954, un article a la revista olotina ¡Arriba España! fa una crida animant als ciutadans d’Olot a formar un cineclub, i el 31 de desembre d’aquell mateix any es congratula per l’èxit d’aquesta: s’ha fundat el primer Cine Club Olot. Tanmateix, poc temps més tard d’una primera sessió molt concorreguda, l’entitat es dissol i abandona l’activitat cap a meitat del 1955 fruit d’una ràpida pèrdua de públic.

Una nova embranzida

La segona etapa del cineclub comença l’any 1963, amb el precedent de dues entitats que, entre una etapa i l’altra, organitzen sessions d’un cinema alternatiu que aleshores es relaciona amb els cineclubs: l’Amateur Club Fotográfico y Cinematográfico per una banda, i el Clan Puigsacalm per l’altra, entitat associada als escoltes que organitzava cinefòrums als quals van participar personalitats com Miquel Porter i Moix o Antoni Kirchner. Tot i que aquesta segona etapa comença condicionada per un enduriment de la censura franquista, el públic respon a les primeres sessions. Tanmateix, i per segona vegada, l’ímpetu inicial ràpidament decau i també ho fan el nombre de sessions anuals, fins que l’any 1966 no se’n registra cap. 

 

Un any més tard, l’entitat agafa embranzida novament de la mà de l’ajuntament, que li concedeix una subvenció i possibilita que es programin cicles de grans films clàssics: Eisenstein, Griffith, Lang o Chaplin tornen a envair la pantalla olotina durant els estius del 67 i 68... Però no eviten que tant l’activitat com el nombre d’assistents del cineclub sigui decisivament irregular, per culpa, entre altres, de la frustració d’un públic que cerca alliberar-se i es troba censura doble: per part de les autoritats estatals i de les eclesiàstiques locals. Tant és així que fins i tot a mitjans olotins de tall catòlic es critica que una pel·lícula com El gatopardo (Luchino Victonti, 1963), de més de tres hores de durada, s’hagi projectat a Olot en una versió que no passa de les dues hores.

El Cine Club Olot, no obstant, segueix amb la seva activitat, s’uneix a la Federación Nacional de Cine Clubs, cosa que li dona accés a títols més atractius, i comença a projectar pel·lícules qualificades d’art i assaig evitant així, per una temporada, una part de l’intervencionisme estatal. La curiositat i també el morbo del públic per veure films i imatges habitualment vetades porten a l’entitat a créixer a tots nivells, fins que l’aparell censor contraataca i, l’any 1976, el Cine Club es dissol novament, amb una junta reduïda i, malgrat els imminents canvis polítics i socials, frustrada per la dificultat d’organitzar fòrums o projeccions sense passar pel sedàs ultramoralista del règim. Mentrestant, a les sales comercials de la ciutat —els cinemes Núria, Colón, Ideal Gridó i Teatre Principal—, el destape navega a tota vela.

Així acaba, doncs, la segona etapa del Cine Club Olot, que reneix el 1980 de la mà d’un nou grup de persones amb el mateix anhel: oferir uns continguts cinematogràfics inquiets i estimulants que en aquell moment no tenen cap cobertura a la ciutat. Curiosament —que no casual—, el principal instigador d’aquest renaixement és Quim Giol, vicari i professor de religió. A través de les seves classes encomana la seva passió pel cinema a l’alumnat, animant-lo a descobrir i debatre films. Així, les primeres sessions d’aquest nou embrió porten a Olot pel·lícules com El espíritu de la colmena (1973) de Víctor Erice. El que es plantegen com a activitats per als estudiants obertes al públic ràpidament agafen rellevància, i el Teatre Principal de la ciutat, ens públic gestionat, entre d’altres, per Francesc Batlle i Carles Serra, membres de l’antic cineclub, n’acull les següents sessions.

Amb les facilitats d’una seu i administració fixa i l’experiència i mitjans de dos membres del “segon” cineclub, el nou Cine Club Olot té un inici sòlid i prometedor. S’estrena oficialment amb El gran dictador (Charles Chaplin, 1940), que no s’havia exhibit mai a la ciutat, i després Dersu Uzala (Akira Kurosawa, 1975), Casanova (Federico Fellini, 1976) i obres de cineastes com Olmi, Wenders, Losey o Fassbinder. En aquell moment, el Cine Club Olot comença un nou auge: ofereix cinema no comercial subtitulat, inèdit a la ciutat, en un espai cultural recuperat després de la dictadura, i és tal l’èxit que poc després de renéixer s’acosta als 600 socis, límit de la seva capacitat, i s’ha de fer més d’una sessió de cada pel·lícula.

A partir d’aquí, el cineclub pren entitat gràcies a personalitats com Antoni Mayans, periodista i cinèfil que agafa les regnes de l’associació. Es segueixen recuperant clàssics inèdits a Olot de Chaplin o Renoir i es fila prim amb el cinema d’autor: Rohmer, Greenaway, Tarkovski, Godard, un tal José Luis Guerin... Tant és així que a mitjans dels anys vuitanta comença a criticar-se els programes per excessivament cinèfils i intel·lectuals, i el públic, una vegada més, cau substancialment. Circumstàncies com la competència de la televisió o l’obertura de les sales comercials a propostes més independents fan que el número d’espectadors basculi al llarg de la dècada, però no aturen l’activitat de l’entitat. No obstant, durant aquell temps i al llarg dels anys noranta i principis dels dos mil, el Cine Club malda per mantenir una programació estable: canvis de seu, irregularitat de les aportacions públiques, obertura d’un multisales, públic decreixent... 

Malgrat ser un període convuls, gràcies al suport de la Federació Catalana de Cineclubs i de la Filmoteca de Catalunya i reconeixements com el Premi Nacional de Cinematografia al millor cineclub català (1993), i especialment a un equip directiu regenerat i enèrgic format per personalitats com Jep Costa, Imma Merino, Tena Busquets o David Pagès, l’activitat aquesta vegada no cessa. El Teatre Principal, seu del cineclub, acull cada any entre vint i trenta sessions, gairebé sempre de cinema d’autor contemporani. Tanmateix, després d’uns anys d’intermitències a causa d’obres i reformes, de la progressiva degradació dels equips de projecció, i d’una administració excessivament supeditada a l’equipament cultural, finalment el cineclub es desvincula del teatre i organitza les sessions als Cinemes Olot. La crisi econòmica i l’arribada de la digitalització del cinema precipiten aquest canvi a principi de 2013.

Ajustant-se a noves realitats

Els darrers anys el Cine Club Olot ha mantingut una programació ajustada i pensada sempre pel públic de la ciutat. L’accidentada projecció de L'oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors (Apichatpong Weerasethakul, 2010), en la qual el públic va marxar en massa, va redirigir el rumb dels programes, amb pel·lícules d’autor prèviament visionades i consensuades per la junta. Així, durant tres trimestres a l’any, el cineclub programa unes dues pel·lícules al mes, i tenen una notable resposta del públic. Malauradament, en un moment d’auge d’espectadors, principis del 2020, va arribar la pandèmia i va frenar-ne la progressió, que per sort dos anys més tard torna a agafar embranzida.

 

Text redactat amb la col·laboració de Jep Costa.

Bibliografia:

RUIZ DE LOS PAÑOS, Nèlida D. (2022). El cineclubisme a Olot. Història i propòsits dels Cine Club Olot. Olot: Ajuntament d’Olot.