PERROS CALLEJEROS II: BUSCA Y CAPTURA, 1979, 100 min

Fitxa

• Direcció: José Antonio de la Loma
• Guió: José Antonio de la Loma
• Fotografia: Juan Gelpí
• Muntatge: Emilio Rodríguez
• Música: Los Chunguitos
• Producció: J. A. Pérez Giner
• Productores: Films Zodíac, Prozesa.
• Intèrprets: Àngel Fernández Franco, El Torete, (Àngel), Teresa Giménez (Charo), Raúl Ramírez (Fernando), Isabel Mestres (Mari Carmen), Agustí Villaronga (Vicentet),Conrado Tortosa Pipper (Juliàn), Bernardo Seray (El Vaca), Verònica Miriel (Verònica).
• Localitzacions: Barcelona (Presó Model, Parc de la Ciutadella, Discoteca Zafiro 3), Badalona (Barri del Pomar i descampats dels afores de Badalona), L’Hospitalet de Llobregat, Rubí, Saragossa.

Sinopsi

Han passat dos anys des del rodatge de Perros callejeros, l’Ángel, El Trompeta, convertit en una petita celebritat gràcies a la pel·lícula, viu ara al barri del Pomar a Badalona, amb dues noies, la Charo, una jove que es prostitueix al carrer i la seva germana. L’Ángel està en recerca i captura i això li impedeix anar a l’estrena del film a Madrid. Assetjat per Fernando, un violent policia que li té jurada, l’Ángel intenta passar desapercebut, però es veu embolicat en un atracament que el portarà a la Model. En sortir de la presó, després de provar la seva innocència, Fernando no dubtarà a l’hora d’atropellar i matar l’Ángel que mor estirat al carrer davant de la Model, al costat d’un gos de carrer.

La primera seqüela

Perros callejeros II comença amb les últimes imatges de Perros callejeros, en les quals veiem com El Torete es precipita per un barranc i mor. La càmera s'allunya i descobreix que estem en una sala de projecció on el director i alguns membres de l'equip estan veient la còpia zero del film al costat del germà de l'Ángel.

El protagonista no ha pogut venir perquè està perseguit per la policia. Aquest inici desconcertant per a l'espectador dona pas a una de les persecucions de cotxes més espectaculars de la saga pels carrers de la ciutat de Barcelona. Perros callejeros II segueix l’estela de la primera entrega. Però alguna cosa ha canviat. Els dos anys que han passat entre el 1977 i el 1979 han fet que aquesta seqüela sigui menys fresca, menys espontània i menys realista, tot i intentar reflectir més fidelment la realitat del seu personatge principal, l’Ángel, que s'interpreta en aquesta ocasió a si mateix. Hi ha moltes picades d'ullet cap a la primera pel·lícula: El Vaca es queixa que l’Ángel li robés el paper a la primera entrega; l’Ángel, El Pijo i la Charo se'n van a Saragossa a veure la pel·lícula i allà comproven la seva enorme popularitat.

Però malgrat això, o justament per això, tot i ser més real en el seu context- efectivament l’Ángel estava detingut quan es va estrenar el film i va ser un dels impulsors del motí de la Model - aquesta Perros callejeros II té un caràcter menys documental que la primera entrega. S'adverteix una certa relaxació en el rigor de la història i la necessitat d'explotar el filó eròtic que començava a fer furor amb el Cinema del Destape. Perros callejeros II és molt més violenta que la primera, tant per part de la policia -Fernando és realment brutal i cruel- com per part dels mateixos delinqüents que atropellen una dona gran i maten a sang freda l’encarregat d’una benzinera. També és molt més sexual, fent del film una clara sex-explotation, amb diversos nus d’una actriu molt coneguda del Cinema del Destape, Verónica Miriel,d’una debutant com Teresa Giménez, o del mateix Àngel Fernández Franco, molt més masclista que a l’anterior film, amb frases com “des de la estrena de la pel·lícula, les dones s’apropen a mi amb les calces a la mà”.

Canvis de la primera part a la segona

Les protestes del barri de La Mina, que van continuar fins ben entrats els anys 80, van fer que aquesta vegada el rodatge es traslladés al barri del Pomar a Badalona, un barri marginal nascut, com La Mina, a finals dels anys 60. L'any 1973, 10.000 persones es van instal·lar als 2.000 nous habitatges que es van construir per allotjar els barraquistes de Montjuïc i en especial a les famílies afectades per les riuades del 1962.

En aquest barri viu El Trompeta, en un paisatge de cases barates envoltades de descampats plens d'escombraries. El barri és el refugi per a El Trompeta i per a El Pijo, que es mouen per la discoteca Zafiro 3 de la Carretera de Sants, molt a prop de L'Hospitalet, escenari important de la trobada de l’Ángel amb la Verònica, i per les carreteres i els voltants de Sabadell. A Rubí, concretament, es troba la Gasolinera Can Jardí on El Chino mata l'encarregat. L'autopista de Mataró és la pista de carreres preferida per a les persecucions i el Parc de la Ciutadella el lloc on es troba Fernando, el Policia, amb el Vicentet, un mal amic que trairà a l’Ángel.

La Model és una de les localitzacions més importants de la pel·lícula, allà es troben l’Ángel i El Pijo amb El Chino, que els ha volgut implicar en la mort del home de la benzinera. La Model amb el seu amuntegament i el seu descontrol, era un lloc tremendament perillós on anaven a parar aquests nois que encara que fossin menors d’edat, ja podien anar a la presó i no al reformatori de Wad-Ras. Un dels molts motins que es van produir aquests anys, i que va tenir a El Trompeta com a impulsor, es reprodueix a la ficció en una de les seqüències mes complicades de rodar. Arran del motí, alguns presos aconsegueixen fugir, però no l'Ángel. Un cop provada la seva innocència en el crim de la benzinera, quan el jutge ordena la seva posada en llibertat, l’Ángel surt de la presó per morir atropellat pel brutal policia Fernando que compleix així la seva venjança. L’Àngel acaba abandonat al carrer a les portes de La Modelo en una imatge icònica que va servir per al pòster de la pel·lícula.

Finals tràgics

Els autèntics finals de molts d'aquests joves delinqüents van ser tan tràgics o més que el dels protagonistes de les pel·lícules. Els límits entre la ficció i la realitat eren molt difusos per a aquests nois que no van saber distingir entre allò que era una pel·lícula i la vida real. Molts van acabar a la presó, on van fer-se addictes a l'heroïna que començava a entrar amb força als barris marginals de l'extraradi. Encara que José Antonio de la Loma va intentar ajudar-los, al final va llençar la tovallola amb ells. “Vaig fer tot el que vaig poder però vaig fracassar, es van anar fonent en els seus mals moments, i amb molta rapidesa van morir tots”. Àngel Fernández Franco, El Trompetilla a la vida real, El Torete a la ficció, va morir de sida als 31 anys; El Vaquilla va viure uns anys més, però va acabar morint de cirrosi amb 42 anys el 2003. Van ser molts els que van morir de sobredosi o en enfrontaments amb la policia. Els quinquis, els de debò, van tenir un final molt poc cinematogràfic.