YO, EL VAQUILLA, 1985, 104 min.

Fitxa

• Direcció: JJosé Antonio de la Loma i José Antonio de la Loma Jr
• Guió: Antonio de la Loma, basat en el llibre Yo, El Vaquilla, de Juan José Moreno Cuenca.
• Fotografia: Carles Gusi
• Muntatge: José Antonio de la Loma Jr.
• Música: Los Chichos
• Producció: Alfredo Matas
• Productores: GoldenSun, Jet Films, InCine SA.
• Intèrprets: Juan José Moreno Cuenca (El Vaquilla), Teresa Giménez (Rosita), Raúl García Losada (Juan, El Vaquilla nen), Carmen de Lirio (Tía Penas), Frank Braña (Manuel), Nat Collado (Isabel), Mingo Ràfols, (Pencas), Ángel Fernández Franco (advocat), Xavier Vinader (periodista).
• Localitzacions: Barcelona (Torre Baró, Camp de la Bota), Castelldefels, Gavà, Girona, Lloret de Mar, Perpinyà, Vilanova i la Geltrú.

Sinopsi

Penal de Ocaña 1, Toledo, 1985. Juan José Moreno Cuenca, El Vaquilla, està tancat a la presó. Des del darrere dels barrots que el separen de la llibertat, es dirigeix a l'espectador: “Sóc Juan José Moreno Cuenca, encara que tots em diuen Vaca o Vaquilla. Ja ho veuen, vaig néixer aquí en aquest altre costat de la societat i mai no vaig poder o vaig saber passar a l'altre. Ara m'he proposat fer-ho i sé que no serà fàcil. El meu enemic més gran ha estat sempre aquesta fama que em va anar embolicant des de petit fins a lligar-me de peus i mans. Avui em demanen que expliqui la meva vida. D’acord, pot ser una oportunitat. Per mi, potser acabi per conèixer-me, per a vosaltres, potser comenceu a comprendre qui dimonis és aquest subjecte del qual tant parlen sense saber per què.” La pel·lícula és la seva història narrada en primera persona.

Tancar el cercle

El 1976 José Antonio de la Loma es va proposar explicar en una pel·lícula la vida de Juan José Moreno Cuenca, El Vaquilla, un delinqüent juvenil de 16 anys a qui volia redimir amb el cinema. El Vaquilla no va poder ser el protagonista de Perros callejeros, i va ser Àngel Fernández Franco, El Torete, el que es va fer famós amb la trilogia que va començar el cicle de l'anomenat Cinena Quinqui. Nou anys després, el director, en aquesta ocasió acompanyat pel seu fill José Antonio de la Loma Jr., aconsegueix per fi rodar la vida de El Vaquilla amb ell com a protagonista i seguint fidelment el llibre que acabava de publicar, Yo, El Vaquilla, escrit a instàncies de José Antonio de la Loma, que el coneix des del 1974 i s’ha convertir en el seu tutor legal. Juan Moreno Cuenca té 23 anys i està complint condemna el Penal de Ocaña 1, a Toledo. Des d’allà, va explicant al periodista Xavier Vinader els moments més importants de la seva vida. Yo, El Vaquilla no només va tancar el cercle dels Perros callejeros, també es pot considerar l’última pel·lícula del Cinema Quinqui, un fenomen que va començar i va acabar amb ell com a personatge principal.

Una vida lligada a un territori

A Perros callejeros, pel·lícula inspirada en la vida de El Vaquilla, hi ha un moment en què El Torete li diu al Manolo, el policia que vol ajudar-lo. “Quan vaig néixer, la meva mare em va llançar al riu. Va ser el meu oncle Manolo el que em va salvar i em va tenir amb ell al Prat. Després vaig viure el Camp de la Bota i ara a La Mina.” Tant al llibre Yo, El Vaquilla, com a la pel·lícula, el que s’explica és molt diferent del relat que El Torete fa a la primera entrega de Perros callejeros, on en realitat interpretava El Vaquilla.

El Juan explica que va néixer a les barraques de Torre Baró on vivia amb la seva mare i els seus germans grans. Amb poc menys de 10 anys, se'n van anar a viure a Gavà, a prop del mar en un pis compartit amb el seu Tío Manolo i molts altres parents. Quan la Rosita, la seva mare, es va embolicar amb El Chino, van haver de marxar del pis cap a Girona on van viure amb la família gitana de la seva parella. La Rosita roba xalets i encara que no vol que el seu fill sigui un lladre, no pot evitar que el Juan comenci a robar petites coses. Condemnada i empresonada, la Rosita demana al Juan i la seva filla Isabel que se'n vagin a Barcelona, a casa del Tío Manolo. La trobada amb el seu germà gran, Tonet, fa que Juan abandoni Gavà i marxi al Camp de la Bota on viurà amb la Tía Penas, una dona que té diversos nois del barri robant per a ella. Allà, el Juan que ja es diu Vaca o Vaquilla i té 12 anys, “treballa” amb els seus germans Tonet i Miguel. En el seu constant nomadisme, Juan i Miguel acaben amb la Tía Penas a Perpinyà on perfeccionen els robatoris d'estirada des d'un cotxe, naturalment robat. El Juan és petit, però ja és un excel·lent conductor encara que s'ha de posar un coixí per poder veure la carretera des del volant.

Cansat d'haver de retre-li comptes a la Tía Penas, el Juan marxa amb el seu germà Tonet al Camp de la Bota i des d'allà organitza amb la seva germana Isabel i El Pencas una sèrie de robatoris a Lloret de Mar. El seu territori s'estén per tota la costa entre Girona, Perpinyà i Barcelona. En una de les seves tornades a la ciutat, va al Camp de la Bota i se'l troba destruït. Una àvia li diu que s’han emportat la gent a un barri nou La Mina. I a La Mina és on El Vaquilla es converteix en el cap d'una banda de delinqüents juvenils. Serà a La Mina on es farà famós i serà a La Mina on el trobarà José Antonio de la Loma. Però el barri no es veu mai en aquesta pel·lícula. Les protestes de La Mina, que van començar l’any 1976 amb el rodatge de Perros callejeros, seguien molt actives al 1985 i el veto al seu director era total als carrers de La Mina quan es va rodar Yo, El Vaquilla.

Producció més ambiciosa

Estrenada el 5 de novembre de 1985, Yo, El Vaquilla s'allunya de les tres anteriors entregues de la saga Perros callejeros, en moltes coses importants. Probablement la presència com a productor d'Alfredo Matas, un home d'un prestigi cinematogràfic i personal important al cinema espanyol, fos una de les claus perquè en aquest film no hi hagués tanta violència com a les entregues anteriors, ni gens de sexe. Yo, El Vaquilla és gairebé un document, un reality narrat en primera persona pel protagonista. Conserva de la saga les espectaculars persecucions de cotxes per carreteres i carrers, i juga amb l’atractiudel personatge de El Vaquilla i de l’actor de 12 anys que li dóna vida, Raúl García Losada. El guió en realitat es limita a mostrar a El Vaquilla robant cotxes, fent estrebades i fugint diverses vegades del Reformatori de Wad-Ras on era tancat cada vegada que el detenien. La fotografia molt cuidada de Carles Gusi i les quatre cançons de Los Chichos -Señor, ayúdame; Yo quiero a Mai; Campo de la Bota; y El Vaquilla- contribueixen a que aquesta pel·lícula sigui difícil d'emmarcar dins del Cinema Quinqui més comercial.

Un personatge significatiu

L’elecció del periodista que l’entrevista al Penal d’Ocaña 1 també ens dóna una idea de la diferència entre aquest film i els altres. Xavier Vinader treballava per al Grup Zeta i va ser un dels més importants periodistes d’investigació els anys de la Transició. Especialitzat en temes d'extrema dreta i de crims d'estat, el 1979 va publicar a Interviu tres reportatges sobre els grups d'extrema dreta al País Basc arran dels quals dues persones que apareixien citades als articles van ser assassinades per ETA. Va ser acusat de ser autor indirecte d'aquestes dues morts, per la qual cosa es va exiliar a França, fins el 1984. Xavier Vinader és un símbol de la lluita per la llibertat d'expressió durant els anys de la Transició i la seva presència al film és una declaració d'intencions. Una de les seves preguntes a El Vaquilla és precisament sobre el barri de La Mina “¿Saps que molta gent del barri, els que porten una vida decent, estan molt enfadats amb tu? Sí que ho sé i tenen una mica de raó. En el moment en què entro i formo la meva banda, érem quatre monicacos, el més gran tenia 14 anys, vam donar més guerra que tots els grans en sis anys al Camp de la Bota”.

El final de El Vaquilla

El film acaba en una de les seves últimes detencions als 13 anys en un pla congelat que es va utilitzar com a pòster de la pel·lícula i que reprodueix literalment una de les imatges més icòniques de El Vaquilla quan va ser detingut per un policia que l’apuntava amb una pistola, imatge que es va veure a totes les televisions. El que no expliquen ni el film ni el llibre, és que Juan José Moreno Cuenca va ingressar a La Modelo amb 16 anys i va passar 28 dels seus 42 anys en diferents presons,on va estudiar dret abans de morir el 2003, als 42 anys, d’una cirrosi produïda pel consum de drogues.