Escollir el cinema de terror com a tema per a l'acció de recuperació del patrimoni de l'Acadèmia de l’any 2024 ens permet celebrar la creativitat dels autors del cinema català i posar en relleu la importància de les nostres localitzacions. Alhora, ens convida a reflexionar sobre les nostres pors i angoixes, en mostrar com el terror cinematogràfic és el gènere que ha utilitzat més intensivament els espais –tant aquells que habitem com els que evitem– com una poderosa eina narrativa, no només per crear atmosferes inquietants, sinó també per donar forma a històries que connecten de manera molt directa amb les pors més profundes de l’ésser humà. Aquesta selecció de cinema de terror fet a Catalunya se centra, en particular, en les complexes relacions entre els llocs i les pors, explorant com els diferents tipus d’espais reals i imaginats esdevenen elements vitals per desenvolupar la tensió, l’angoixa i els viatges a terres incògnites que caracteritzen el gènere. Així doncs, la selecció de pel·lícules, feta amb una mirada molt àmplia i inclusiva del gènere, proposa un recorregut geogràfic, històric i estilístic pel cinema de terror català, posant de relleu el segell personal dels cineastes que hi ha darrere d’alguns títols emblemàtics d’un gènere que, massa sovint, ha estat percebut com a poc propens a la mirada autoral.

Els coneixedors del terror sabem que els pobles petits han estat, durant dècades, escenaris perfectes per a les històries del terror cinematogràfic. Ja sigui el tranquil i idíl·lic poble situat a una bona distància d’una ciutat important, o el remot indret rural on “mai no passa res”. Allà, aquella persona que viu closa en una casa d’aspecte inquietant es converteix en objecte d’especulacions extravagants; allà, els més vells del poble recorden la història tràgica d’un assassinat (a vegades massiu) que en va fer tremolar els fonaments; allà, tothom recorda aquells nens que es van endinsar al bosc, o aquells veïns que amaguen “esquelets a l’armari”... Tot això pot ocórrer en qualsevol lloc, però sempre es mostra més proper i més esgarrifós quan passa en un poble petit. I així ha estat durant dècades en el cinema de terror mainstream.

Quan s’utilitza la gran ciutat com a escenari del gènere, es reflecteixen altres problemes i neguits. Sens dubte, més connectats amb el fet social i més contemporanis. Les ciutats es presenten en el cinema de terror com a centres densos d’activitat humana, que acullen tant somnis com malsons, i ofereixen un terreny fèrtil perquè els cineastes explorin emocions que només tenen sentit en el marc de la vida urbana. En aquesta línia, l’aïllament i l’alienació es converteixen en temes centrals. L’anonimat i la immensitat de la ciutat creen persones que se senten aclaparades i insignificants, cosa que condueix a pors existencials i a qüestionar-se el nostre lloc en el paisatge urbà i, per tant, al món. La sensació d’estar perdut entre la multitud i desconnectat dels altres crea un perfecte caldo de cultiu per al terror psicològic. A més, les ciutats sovint alberguen tensions socioeconòmiques i polítiques que constitueixen un excel·lent motor per al cinema de terror. Bona part del cinema de gènere de les últimes dècades ha servit com a mediació imaginària de les angoixes experimentades en regions urbanes específiques, abordant qüestions com la diàspora urbana, l’exili del camp a la ciutat, el cosmopolitisme i l’espectre del desenvolupament desigual. També l’impacte de l’arquitectura i l’urbanisme ha anat adquirint una importància creixent en el gènere.

Els castells i les mansions, símbols d'un passat que es resisteix a desaparèixer, són també escenaris emblemàtics en el cinema de terror. Aquestes construccions, sovint aïllades en paisatges remots, esdevenen personatges en si mateixos, amb les seves pròpies històries de melodramàtica i fins i tot tràgica decadència, i sovint són les perfectes encarnacions d’allò sobrenatural. La seva presència majestuosa, però deteriorada, evoca una sensació de misteri i desassossec, quan els fantasmes del passat s’entrellacen amb el present i la història sembla reaparèixer en forma de malson.

Catalunya, amb la seva diversitat de paisatges exteriors i interiors, ha ofert històricament un ventall d’escenaris que han mostrat un gran poder per crear les atmosferes que el gènere reclama. Des de les ciutats amb carrers foscos i laberíntics, on el perill sembla amagar-se a cada cantonada, fins als camps oberts i aparentment idíl·lics que, sota la seva tranquil·litat, amaguen forces desconegudes o amenaces latents, cada espai, amb la seva personalitat pròpia i les seves connotacions, ocupa un lloc destacat en l’imaginari del terror. El cinema de por fet a Catalunya ha sabut aprofitar la diversitat d’escenaris, oferint-nos una geografia del terror que es mou entre l’espai urbà, el camp, i els llocs (i no-llocs) característics del gènere. I com hem anat explicant, cadascun d'aquests espais té el seu propi codi, les seves pròpies regles, que influeixen directament en la forma en què es desenvolupa l'horror. Així, no és gens estrany que els personatges no només s’enfrontin a perills externs, sinó també a les mateixes limitacions imposades per l’espai en què es troben. En aquest sentit, l’espai es converteix en un personatge més, determinant sempre el desenvolupament del relat i la forma cinematogràfica.

Aquest itinerari, que, com dèiem, contempla una visió àmplia del que és terror, no només ens convida a redescobrir aquests espais, sinó també a reflexionar sobre el paper que juguen en les nostres pròpies pors. Perquè veurem que les localitzacions de les pel·lícules triades no són simples escenaris; són elements vius que interactuen amb els personatges, amplificant les emocions i creant el relat visual que ens submergeix en la tensió i l’horror. Explorar aquestes obres ens permet entendre com l’espai esdevé en el cinema un poderós instrument narratiu, capaç de generar situacions d’una potència única, i també ens permet escorcollar si el cinema de terror fet a Catalunya planteja, d’alguna manera, un tractament específic al tema de l’espai real i imaginat.

El cinema de terror pot utilitzar localitzacions familiars i identificar-les de manera clara, però no acostuma a passar. No és fàcil, doncs, trobar pel·lícules de producció catalana del gènere que mencionin de manera explícita localitzacions de Catalunya i que siguin fàcilment identificables per al públic. Això es fa molt evident en la producció catalana de terror de les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, per exemple, en les produccions de Profilmes, companyia que ocupa un lloc especial al cor dels fans del gènere. Aquestes pel·lícules es van rodar en espais pretesament neutres, tant pel que fa als estudis com pel que fa als exteriors, amb l'objectiu d'emmascarar les realitats geogràfiques locals i simular escenaris homologables als de les produccions internacionals –allò que diríem espais indefinits o directament “abstractes”. És el cas de La maldición de la bestia (1975), la desmesurada barreja d’aventures i fantaterror dirigida per Miquel Iglesias Bonns, en la qual Paul Naschy interpreta l’emblemàtic personatge de Waldemar Danisky, i on les grutes de Sant Quintí de Mediona, el Montseny o els Pirineus catalans simulen ser els exòtics indrets de l'Himàlaia on té lloc la trepidant peripècia.   

La selecció que presentem inclou alguna mostra de cinema de terror produït a Catalunya amb localitzacions catalanes reconegudes i reconeixibles, com ara Las crueles (1969), el thriller macabre i malaltís de Vicente Aranda que fa de Barcelona, Sitges i l’Estartit els entorns naturals de la seva trama perversa. També podrem veure com la vila de Sitges, en plena Festa Major, esdevé l’escenari que prologa l’explosió d’un terror inimaginable a ¿Quién puede matar a un niño?, el clàssic del terror espanyol de 1976 de Narciso Ibáñez Serrador.

En un salt als anys vuitanta, l’itinerari explora dos usos de l'espai en el cinema de terror, ben diferenciats. A Tras el cristal (1986), la fosca i opressiva pel·lícula d'Agustí Villaronga, els interiors de la finca modernista Can Deu, situada al barri de Les Corts a Barcelona, i els exteriors rodats a Vallvidrera, el Garraf i el Cap de Creus, es converteixen en l'escenari d'una intensa història de terror psicològic que no va deixar ningú indiferent en el moment de la seva estrena i que encara conserva tot el seu poder pertorbador. A Angoixa (1987) de Bigas Luna, els carrers d’un polígon industrial de Barcelona i certs exteriors i interiors de llocs molt emblemàtics de la ciutat apareixen completament transformats, creant una geografia imaginària que vol remetre als Estats Units més cinematogràfics. La manera en què la pel·lícula de Bigas Luna simula desenvolupar-se en una ciutat americana ens convida a reflexionar sobre el cinema com a màquina de transformar espais reals en escenaris onírics.

Ja als anys 2000, trobem dues icones del cinema de terror produït a Catalunya amb vocació internacional. La primera és [REC], la pel·lícula impacte de Jaume Balagueró i Paco Plaza de 2007, on la Casa Argelich, situada a la Rambla Catalunya, en ple Eixample barceloní, apareix dotada, gràcies a la màgia del cinema, d’una atmosfera claustrofòbica i dantesca, fet que la va convertir en un espai de referència per a la comunitat mundial d’aficionats al gènere. D'altra banda, El maquinista (2004) de Brad Anderson ens ofereix un altre exemple de geografia creativa. Rodada en diversos espais de Barcelona, El Prat, Sant Adrià de Besòs, Badalona i Terrassa (al mític Hospital del Tòrax, seu de desenes de títols del gènere a Catalunya), el thriller obscur d’Anderson construeix un món visual que oscil·la entre la foscor, la insinuació i la poesia, tot reflectint de manera extraordinàriament eloqüent el trauma que pertorba la ment del seu protagonista.

I finalment la selecció es pren una llicència presentant també Vampir-Cuadecuc (1970), l’històric documental metacinematogràfic experimental de Pere Portabella que pren com a base de les seves imatges el rodatge de El Conde Drácula, la pel·lícula de Jesús Franco. Tot i que a El Conde Drácula tenen importància localitzacions molt reconeixibles de fora de Catalunya, com ara Alacant, gran part del seu rodatge va tenir lloc a diversos indrets icònics de la ciutat de Barcelona i als mítics Estudis Balcázar d’Esplugues de Llobregat.

Prepareu-vos per un viatge cinematogràfic per alguns racons de Catalunya que esdevenen escenaris de malsons, on el passat i el present es fusionen, i on els espais són tan protagonistes com els personatges que hi transiten. Proposem una immersió en la geografia de l’horror, on la vida dels indrets i les històries s’entrecreuen, per oferir-nos un retrat únic del terror fet a casa nostra.