¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO?(1976), 111 min

Sinopsi

Tom i Evelyn, una parella de turistes anglesos, arriben a una població costanera espanyola per gaudir de la seva lluna de mel. Per allunyar-se una mica de l’enrenou de la localitat on es troben i atrets pel record de Tom de la tranquil·litat d'una petita illa propera anomenada Almanzora, decideixen llogar una barca per apropar-s’hi i explorar-la. Tan bon punt arriben, descobreixen que l’illa està deserta d'adults i només habitada per nens. La sorpresa inicial es transforma en terror quan s’adonen que els nens de l'illa semblen afectats per una misteriosa força que els ha empès a rebel·lar-se violentament contra qualsevol adult que trepitgi el seu territori. Atrapats en una situació inconcebible, Tom i Evelyn han de fer front a la més sinistra de les amenaces: els nens, que han deixat de ser els éssers innocents que haurien de ser, per esdevenir assassins implacables. En la lluita per sobreviure, es troben davant el dilema moral: fins a on estan disposats a arribar per defensar-se de nens assassins? Qui pot matar un nen?

Un padrí del terror espanyol

El cinema de terror a Espanya té un “padrí” indiscutible: Narciso Ibáñez Serrador. Amb només dos llargmetratges, La residència (1969) i ¿Quién puede matar a un niño? (1976), Ibáñez Serrador ha deixat una empremta inesborrable en el cinema de gènere. Tot i que la seva trajectòria és més coneguda pel gran públic i per la revolució que va suposar a la televisió programes com Historias para no dormir i el llegendari Un, Dos, Tres, el seu treball cinematogràfic el va consolidar com un dels grans mestres del terror a Espanya.

Narciso Ibáñez Serrador, conegut popularment com a "Chicho", va néixer a Montevideo el 4 de juliol de 1935, i va morir a Madrid el 7 de juny de 2019. Fill únic dels actors Narciso Ibáñez Menta i Josefina Serrador, va créixer immers en el món del teatre, començant la seva carrera des de molt jove. Va passar gran part de la seva infància a Amèrica del Sud, acompanyant els seus pares en gires teatrals, sobretot a Argentina. La seva carrera es va expandir a Espanya el 1947, quan la seva família es va traslladar a Madrid. Va debutar com a actor el 1951 i com a dramaturg el 1957, utilitzant el pseudònim Luis Peñafiel, que seguiria fent servir en molts dels seus treballs. També va destacar en la direcció teatral, amb muntatges com El zoo de cristal de Tennessee Williams i la seva obra Aprobado en inocencia.

Ibáñez Serrador és considerat unànimement un pioner de la televisió. Va ser contractat per Televisió Espanyola el 1963, després d’haver destacat a l’Argentina amb Obras maestras del terror, i l’any 1966 va revelar el seu costat més inquietant a la població espanyola amb la mítica sèrie Historias para no dormir, relats de terror que van suposar una sacsejada a les llars del país en plena dictadura franquista. Al llarg de la seva carrera, va rebre nombrosos guardons, entre els quals destaquen la Medalla d'Or de les Belles Arts (2002) i el Goya d'Honor (2019) per la seva trajectòria. Cineastes catalans molt estimats pel públic, com Jaume Balagueró i J.A. Bayona, han reconegut el magisteri de Chicho i l'enorme admiració que senten per ell. 

Un horror real

¿Quién puede matar a un niño? és una obra mestra que no ha deixat de guanyar prestigi internacional i influència durant cinc dècades. Adaptant lliurement la novel·la El juego de los niños de Juan José Plans, la pel·lícula ofereix una profunda reflexió sobre la violència estructural contra els nens, portada a l'extrem en una història on els més petits, víctimes perpètues dels horrors adults, es rebel·len violentament. Ambientada en una illa fictícia del Mediterrani, una parella de turistes britànics s'ha d’enfrontar a uns nens que, sense motiu aparent, es converteixen en assassins. El canvi “antinatural” en els rols tradicionals dels infants que planteja la pel·lícula es presenta com un "càstig" que els adults han d'afrontar i assumir, desproveïts de les certeses i suposicions que consideren segures sobre el comportament infantil.

Des de la seva obertura, la pel·lícula estableix un to pertorbador. Ibáñez Serrador utilitza imatges d'arxiu que mostren atrocitats històriques –des de l'Holocaust fins a Vietnam–, subratllant l’històric patiment infantil en conflictes bèl·lics. Aquests passatges d’imatge documental, acompanyats d'una música inquietant, encapsulen el missatge central de la pel·lícula: la violència infligida als nens i les potencials conseqüències devastadores. Tot i que alguns crítics han assenyalat que aquesta introducció desentona amb la resta del film, la inclusió d'aquests elements realistes i crus  potencia la història, convertint-la en una implacable paràbola sobre la moralitat i les responsabilitats dels adults.

Com van explicar Isabel Exner i Thomas Schmidtgall a l’assaig “Haunted by Children. Spanish Trauma, Social Negotiation and the Ethics of Representation in Narciso Ibañez Serrador’s Horror Movie ¿Quién puede matar a un niño?”, la seqüència d'obertura de la pel·lícula és una bufetada. Des de l’inici del metratge, quan l'espectador encara reflexiona sobre la pregunta retòrica plantejada pel títol, Ibáñez Serrador presenta imatges històriques de les pitjors atrocitats comeses contra nens de la manera més directa possible. Aquest collage provoca una polifonia de profunda inquietud, culpa i xoc. Són imatges que no només toquen l'emoció de l'espectador, sinó que semblen acusar-lo. I més encara quan la transició del pròleg documental a la trama de ficció és brutal: la imatge congelada d'un nen clarament maltractat i desnodrit es fon amb la d'un nen saludable i feliç jugant a la platja.

Com assenyalen Exner i Schmidtgall, encara que la història que s'explicarà a partir d'aquest moment serà aterridora, brutal i sanguinolenta, no hi haurà cap més referència explícita a la violència històrica o política com la mostrada en el pròleg, ni a les seves circumstàncies socials. De fet, la violència que es presenta a la pel·lícula després del pròleg sembla mancada de motius, causes, conflictes, interessos o qualsevol altra explicació o justificació. A més, és sorprenent que la seqüència d'obertura triï totes les seves atrocitats de contextos diferents d'Espanya. Les ferides històriques de la societat espanyola durant la Guerra Civil i la dictadura queden fora de la imatge; no obstant això, aquesta absència és un subtext implícit i inquietant al llarg de tota la pel·lícula.

L’horror a plena llum

El treball de José Luis Alcaine com a director de fotografia a ¿Quién puede matar a un niño? es distingeix per un innovador ús de la llum, que desafia les convencions del cinema de terror. Alcaine, conegut pel seu estil lumínic i discret, va generar a la pel·lícula una fotografia clara i lluminosa, allunyant-se de la foscor i les ombres típiques del gènere. El seu enfocament es basa en la premissa que la llum pot generar tensió i inquietud, cosa que es tradueix en una atmosfera pertorbadora al llarg de la pel·lícula. D’alguna manera es podria dir que Alcaine va il·lustrar la paradoxa d’un símbol d’innocència, la infantesa, que esdevé un autèntic monstre, amb un altre contrast antinatural: fer que el terror es desenvolupi a ple sol.

La claredat i el realisme de la fotografia d'Alcaine redefineixen el terror al cinema espanyol, tot establint de fet un nou llenguatge visual que influirà en produccions posteriors. ¿Quién puede matar a un niño? es converteix en un referent que utilitza la llum natural com a un recurs narratiu poderós. S’ha parlat molt de les influències de clàssics com Els ocells d’Alfred Hitchcock (1963) i dels ressons de La llavor del diable (1968) de Roman Polanski a la pel·lícula. També s’ha mencionat El poble dels maleïts (1960) de Wolf Rilla. Tots aquest referents poden ser invocats per parlar de ¿Quién puede matar a un niño?, però la transformació dels paisatges mediterranis banyats pel sol en escenaris asfixiants i amenaçadors que van crear Ibáñez Serrrador i Alcaine és una idea radical a la qual només s’havien apropat films pràcticament coetanis com The Wicker Man (Robin Hardy, 1973), The Texas Chainsaw Massacre (Tobe Hooper, 1974) i The Hills Have Eyes (Wes Craven, 1977) i que no es tornarà a veure fins que Ari Aster faci una aposta clara pel terror diürn a Midsommar (2019).

Les localitzacions

El protagonisme de la llum mediterrània és palpable al llarg de tot el metratge de ¿Quién puede matar a un niño? Amb l'excepció d'alguns exteriors rodats a la província de Toledo, les localitzacions de la pel·lícula es troben en indrets fortament vinculats a aquesta geografia, com Menorca, Almuñécar (Granada) i, molt especialment, la vila de Sitges, que de ben segur va ser triada per Ibáñez Serrador no només pels seus escenaris carismàtics, sinó també per la seva ja consolidada connexió amb el cinema de terror gràcies al seu festival, que al 1975 ja havia adquirit renom.

Sitges esdevé un escenari crucial en les primeres seqüències de la pel·lícula. Una de les escenes més memorables té lloc a la Platja de la Ribera, on es descobreix el cadàver d'una dona entre un munt de banyistes. El film captura perfectament la vida estiuenca del poble, amb referències visuals tan destacades com l'emblemàtic Hotel Calipolis al fons. A la seqüència en què la parella arriba al fictici poble de Benavís, Ibáñez Serrador utilitza la coneguda carretera que recorre la costa del Garraf entre Castelldefels i Sitges, que ofereix una vista espectacular de la vila. Els protagonistes travessen espais icònics com la Plaça de l'Ajuntament, la Plaça del Baluard, el Cap de la Vila, el Mercat Vell, el Carrer Major i la pujada del Carrer Pau Barrabeitg, en plena Festa Major de Sitges, amb imatges que, en alguns moments, adquireixen un aire gairebé documental.

La seqüència sitgetana conclou amb escenes nocturnes dels focs artificials i un recorregut pels bars i pubs del Carrer Primer de Maig, just abans que els protagonistes emprenguin el seu camí cap a la fictícia illa d'Almanzora. En aquest llarg segment de la pel·lícula Sitges no és només un escenari, sinó que es converteix en un personatge més dins el relat, en el que és tot un homenatge per part de  Ibáñez Serrador en un moment en què la vila encara no estava tan massificada, però ja despuntava com a destí turístic reconegut i, sobretot, com la seu d'un esdeveniment tan estimat per la comunitat del terror com és el seu festival de cinema fantàstic.