LA MALDICIÓN DE LA BESTIA (1975), 94 min

Sinopsi

L'antropòleg i psicòleg polonès Waldemar Daninsky, conegut pel seu esperit aventurer, la seva insaciable curiositat i el profund coneixement de la regió, és convidat pel professor Lacombe a unir-se a una expedició científica al Tibet, amb l'objectiu de trobar el llegendari Ieti. El seu bon domini del nepalès i la seva àmplia experiència en expedicions, el porten a acceptar formar part de la missió, que també compta amb la participació de la filla del professor. L'aventura es complica ràpidament: les condicions climàtiques adverses, la duresa del terreny i la poca fiabilitat del guia fan que Waldemar es perdi en els inhòspites cims de l'Himàlaia. Vagant per les muntanyes, es topa amb un misteriós temple subterrani habitat per dues bruixes caníbals i licantròpiques que adoren el déu Moloch. En l'inevitable enfrontament, Waldemar rep la mossegada d'una de les bruixes, que el convertirà en home llop. A partir d'aquí, l'aventurer es veurà forçat a lluitar contra la maledicció, que només podrà trencar si troba la flor de l'acònit. En la seva recerca, haurà d'enfrontar-se a múltiples perills, entre ells una banda de ferotges bandolers i la cruel nigromant Wandesa.

Una festa del gènere amb aventures, terror i monstres

La maldición de la bestia va oferir als aficionats al cinema de monstres una de les entregues més singulars de la saga de Waldemar Daninsky. Reconeguda pels fans del gènere per l’originalitat d’enfrontar el famós home llop, interpretat per Paul Naschy, amb l'abominable home de les neus, la pel·lícula combina elements de fantasia, aventures pulp i terror clàssic de manera peculiar i atractiva, marcant un punt d'inflexió en la trajectòria cinematogràfica d'aquest icònic personatge. Segons el mateix director va comentar en una entrevista realitzada per Diego López al seu fanzine El buque maldito, Iglesias Bonns va unir-se a la producció a petició del productor José Antonio Pérez Giner, i ja de bon principi va suggerir a Naschy (Jacinto Molina), que havia escrit un guió que seguia els patrons canònics del gènere d’homes llop, un gir totalment original a la història: traslladar l'acció al Tibet, on Daninsky s'enfrontaria a un Ieti. Aquesta idea, inèdita en el subgènere licantròpic, va entusiasmar Naschy, que no va trigar a adaptar el guió a aquesta nova premissa.

La pel·lícula introdueix Waldemar Daninsky com un antropòleg i psicòleg en expedició al Nepal a la recerca del mític abominable home de les neus. Acompanyat d’un variat grup de personatges, com el professor Lacombe (Josep Castillo Escalona) i la seva filla Sylvia (Mercedes Molina, sota el pseudònim Grace Mills), Daninsky es veu immers en una trepidant trama de traïcions i malediccions. Mentre ell és transformat en home llop per unes bruixes, els altres membres de l’expedició són capturats pel malvat Sekkar Khan (Luis Induni) i la bruixa Wandesa (Silvia Solar). El guió incorpora referències al cinema de terror clàssic, com el personatge de Larry Talbot (interpretat per Gil Vidal), una picada d’ullet a l’home llop de la Universal. Tot i la novetat d’enfrontar Daninsky amb un Ieti, els elements habituals de Naschy hi són presents: ocultisme, vampirisme i un rerefons de romanticisme gòtic. Tanmateix, més enllà del terror, La maldición de la bestia es presenta com una pel·lícula d’aventures, allunyada del drama licantròpic tradicional.

El rodatge es va dur a terme a Catalunya, en localitzacions de muntanya que recreaven, certament amb més voluntat que èxit, els imponents paisatges de l'Himàlaia. Tot i les limitacions del pressupost, la producció va intentar transmetre una atmosfera d’aventura exòtica i d’acció. No tot va ser perfecte, però: el director recordava haver tingut problemes amb el disfressa del Ieti, que no va complir amb les seves expectatives, fet que va obligar a modificar algunes escenes. Amb tot, un dels aspectes més destacables de La maldición de la bestia és l'estil visual aconseguit pel director de fotografia, Tomàs Pladevall. Encara que algunes seqüències nocturnes no van assolir el nivell esperat, d’altres, com el santuari de les adoradores de Moloch, aconsegueixen un efecte impactant gràcies a la il·luminació i l’ús del color, evocant, com han assenyalat alguns crítics, el cinema de Mario Bava. Malgrat els problemes tècnics, com les limitacions del Ieti, algunes localitzacions i la posada en escena aconsegueixen crear per moments una atmosfera d’aventures exòtica complementada amb certs tocs d’erotisme i de violència i acció. Tot i les seves limitacions, La maldición de la bestia ha estat històricament apreciada per la crítica especialitzada, i pels amants del cinema de culte i les aventures exòtiques, sent considerada per alguns com una de les millors entregues dins l'univers de Waldemar Daninsky.

La casa del terror barceloní

La productora barcelonina Profilmes, fundada el 1961, va viure una refundació a principis dels anys setanta, quan els seus creadors, Juan Palomeras i Ricardo Muñoz Suay, van decidir especialitzar-se en cinema popular de gènere. Per fer-ho, van incorporar Josep Anton Pérez Giner com a conseller delegat. Aviat, la productora es va convertir en un referent del cinema de terror, un gènere que, en aquella època, suplia la manca de recursos amb una barreja d'imaginació i valentia. Profilmes va apostar fort per Paul Naschy, qui va esdevenir el seu guionista i actor exclusiu en una fructífera col·laboració que es va estendre al llarg de vuit pel·lícules. Sovint considerada la "Hammer espanyola" per experts i fans, Profilmes va explorar els temes clàssics del terror, com ara vampirs, zombis i psicòpates inspirats en el giallo italià. Alguns dels seus títols més emblemàtics van ser El espanto surge de la tumba (1972), La saga de los Drácula (1973), La rebelión de las muertas (1973), Tarzán y el misterio de la selva (1973), Una libélula para cada muerto (1974) i Exorcismo (1974). Aquestes pel·lícules, generosament farcides d'erotisme, es van vendre arreu del món i, convenientment “alleugerides”, es van projectar amb èxit a Espanya, sobretot en el circuit de cinemes de barri de sessió doble. Tanmateix, algunes d’elles, com Exorcismo, van gaudir d'un notable èxit en el circuit comercial d'estrenes. A finals dels 70, la productora va apostar per un cinema d’art i assaig, però va perdre el favor del públic, i a principis dels 80 va tancar, incapaç de competir amb el cinema classificat S.

El director

Miquel Iglesias Bonns va ser un destacat director, guionista i productor de cinema català. Des de ben jove, va manifestar una gran passió pel cinema, creant projectors casolans i debutant com a actor amb només deu anys. Als divuit, va fundar el Cinematic Club Amateur amb uns amics, i poc després es va casar amb Carme Fàbregas, qui esdevindria la muntadora de les seves pel·lícules. Després de la Guerra Civil, va crear la productora Atenea Films. El 1942 va debutar com a director amb Su excelencia el mayordomo, però el seu projecte més ambiciós arribaria dos anys més tard amb Adversidad (1944), una valenta adaptació de Solitud de Víctor Català que va haver de sortejar la censura franquista. El 1947 va ser pioner del cinema criminal barceloní amb Las tinieblas quedaron atrás, i més endavant va consolidar el seu prestigi amb títols com El cerco (1955), un dels films de suspens més emblemàtics del gènere a Barcelona. Al llarg de la seva carrera, Iglesias va alternar entre projectes ambiciosos i d'altres més comercials, però va deixar empremta sobretot en el cinema de terror, destacant amb Presagio (1970) i les produccions de Profilmes, com La maldición de la bestia (1975), Desnuda inquietud (1976) o Kilma, reina de las amazonas (1976). El seu darrer llargmetratge va ser Barcelona Connection (1986), una bona mostra de cinema negre que va posar punt final a una trajectòria diversa, marcada per la capacitat d'adaptació als gèneres populars.

Les localitzacions

Les localitzacions de La maldición de la bestia van complir amb escreix la difícil missió de crear una atmosfera exòtica i misteriosa. Profilmes, amb seu a Barcelona, es va esforçar per recrear paisatges remots sense allunyar-se massa de casa. A més de rodar alguns interiors als propis estudis de la productora, es van escollir localitzacions funcionals i carismàtiques relativament a prop de la ciutat. Una de les més destacades va ser el Castell del Papiol, un escenari que va aportar a diversos moments de la pel·lícula un aire clàssic d’aventures i de cinema de capa i espasa. La seva arquitectura medieval va ajudar a reforçar l’atmosfera del film. Una altra localització clau va ser el Museu Darder de Banyoles, que a la pel·lícula simula ser el gabinet de curiositats de la mansió del professor Lacombe. A l’escena en què Waldemar Daninsky es troba amb el professor, la càmera passa per diverses peces dels treballs de taxidèrmia al servei de la ciència que es recollien en l’espai, fins a enquadrar l'home de l’ètnia san (popularment conegut com el Negre de Banyoles), que va ser exhibit embalsamat com a principal atracció del Museu fins a l’any 2000, quan es van repatriar les seves restes a Botswana. En aquest sentit, la pel·lícula avui dia funciona com un recordatori d’unes pràctiques colonialistes que ara queden molt lluny de ser acceptables. Per a les escenes que representen els perillosos paisatges tibetans, la producció va recórrer als paratges del Parc Natural del Montseny i la Vall d’Aran. Allà es van rodar les ascensions, emboscades i rutes que simulen els atzarosos recorreguts dels expedicionaris a l’Himàlaia.

Finalment, una de les seqüències més memorables de la pel·lícula, l’enfrontament entre Waldemar Daninsky i les bruixes caníbals adoradores del déu Moloch, es va filmar a les coves de Sant Quintí de Mediona. Aquestes grutes, un destí popular entre excursionistes d’arreu, van ser transformades per la fotografia de Tomàs Pladevall per semblar un santuari subterrani amenaçador però amb una estètica llampant i pop que recorda certs còmics d’aventures.