Las Crueles (1976), 111 min

Sinopsi

Un editor de Barcelona rep al seu despatx un paquet inquietant: una mà tallada. Aquest macabre enviament és el punt de partida d’un perillós joc on els records d’un antic amor ressorgeixen amb força. La figura d’una dona enigmàtica, que sembla estar tramant una venjança cruel, s’entrellaça amb l’esposa de l’editor, situant-lo al centre d’una sinistra conspiració. A mesura que avança la trama, l’editor es veu atrapat en una espiral de culpa, rancors i secrets que desdibuixen els límits entre la realitat, les al·lucinacions i les fantasies. En un doble triangle amorós pervers, els sentiments de culpa i els amors trastocats teixeixen una xarxa malaltissa d’emocions on res és el que sembla.

La primera etapa de Vicente Aranda

Per entendre la gènesi i el lloc de Las crueles al cinema de casa nostra cal examinar la primera etapa de la trajectòria creativa del director. Abans d’expatriar-se a Veneçuela per treballar en una empresa tecnològica, Vicente Aranda es var dedicar a diverses activitats no relacionades amb el món del cinema. El seu camí en l’àmbit comença el 1956, quan torna a Espanya amb la intenció d’iniciar un període d'aprenentatge formal en el camp cinematogràfic, però no aconsegueix l’admissió a cap de les escoles en les que vol estudiar. Així, el seu llarg i celebrat trajecte artístic començarà a la relativament tardana edat de quaranta anys i de manera autodidàctica. Un cop establert definitivament a Barcelona, Aranda s'integra en els cercles culturals cosmopolites de la ciutat, els interessos cinematogràfics dels quals estan influenciats per moviments com la Nouvelle Vague francesa, el Free Cinema anglès i el cinema experimental de Nova York. En aquest context, entra en contacte amb figures destacades de la cultura barcelonina, com Juan Marsé, els germans Goytisolo, Ricardo Bofill, Joaquim Jordà o Gonzalo Suárez. Aquest ambient cultural i artístic donarà lloc a l'anomenada Escola de Barcelona, entorn en el qual sorgeixen les primeres pel·lícules de Vicente Aranda.

L’Escola de Barcelona és un moviment que busca trencar no només amb les maneres de fer del cinema comercial espanyol, sinó també amb les de l'anomenat Nuevo Cine Español, i acostar-se a l’experimentació visual i narrativa d’altres cinematografies més compromeses amb la revolució de les formes. El terme "Escola de Barcelona" va ser encunyat el 1967 per Ricardo Muñoz Suay i, malgrat que no es va articular mai com a un grup formal, va ser la plataforma d’acció per figures que s’hi sentien vinculades, com ara Jacinto Esteva, Joaquim Jordà, José María Nunes i Carlos Durán. Les obres de l’Escola de Barcelona es caracteritzarien per l'autofinançament, la col·laboració entre cineastes i l’enfocament avantguardista. Tanmateix, les limitacions polítiques del franquisme i la censura sistemàtica van dificultar el seu desenvolupament amb una certa normalitat, minant la seva capacitat per mantenir l'autonomia. Amb produccions que partien de pressupostos baixos i amb una estètica i pràctica molt artesanal, el moviment com a tal no va trigar gaire a entrar en declivi, tot i que molts dels seus integrants van continuar amb trajectòries professionals i artístiques molt destacades. Figures com Portabella i Jordà van romandre com a referents de l’experimentació en el marc del cinema espanyol, mentre que Vicente Aranda i Gonzalo Suárez van desenvolupar carreres en el cinema mainstream, sovint obtenint èxits de públic i apreciació crítica.

Les primeres pel·lícules de Vicente Aranda es desenvolupen en aquest context. Brillante porvenir (1964) és una crònica social de la burgesia barcelonina que evoca El gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald. Coescrita amb Román Gubern i Ricardo Bofill, la pel·lícula explora la complexitat emocional dels seus personatges en un context d'alienació i frustració. Fata Morgana (1965) és considerada, de fet, una de les pel·lícules fundacionals de l'Escola de Barcelona. Es tracta d’un treball experimental, coescrit amb Gonzalo Suárez, que s’allunya volgudament de tota convenció narrativa tradicional i que abraça una estètica influïda pel surrealisme i per la cultura pop. Amb diàlegs fragmentats i imatges oníriques, Aranda crea un univers enigmàtic, que parla de l'alienació, la incomunicació i la irracionalitat de l'amor en un futur estrany i distòpic. Las crueles serà el tercer llargmetratge del director i un veritable punt d’inflexió en una trajectòria que, en aquesta primera fase, es tancarà amb La novia ensangrentada (1972), una reflexió sobre el desig femení i les constriccions socials que parteix dels codis del cinema de terror, i que, en bona part, representa la culminació d’una etapa en la qual el cineasta sembla voler fer una lectura experimentalista dels gèneres cinematogràfics tradicionals.

Un thriller estrany 

Tot i que el personatge principal (l’editor) en un moment concret de la pel·lícula profereix un crit desesperat de pur horror, Las crueles (o El cadáver exquisito) no es una pel·lícula de terror a l’ús, sinó una combinació inusual i provocadora de terror psicològic, història de suspens clàssic i surrealisme. El film es mou, en derives imprevisibles i permanents canvis de to, entre la sofisticació estètica, amb clares influències del pop art, la cultura de la imatge publicitària emergent i el cinema radicalment autoral de Resnais, Antonioni o Robbe-Grillet, i una foscor soterrada que critica la societat espanyola grisa i provinciana de l'època. Combinar l’erotisme subtil i l’experimentació amb les estructures narratives del suspens va ser una mescla realment innovadora en el marc del cinema espanyol, com ho va ser també la seva naturalesa onírica i inquietant, on la ciutat de Barcelona esdevé una metàfora visual del viatge desorbitat i absurd, en busca de la solució d’un misteri impossible, i del caos emocional del protagonista.

La banda sonora evocadora de Marco Rossi contribueix, tant com l'ús de tècniques narratives d’alteració temporal i l’estructura fragmentada de la història, a crear una hàlit de misteri que resultava radicalment contemporani als darrers anys seixanta, i que poques vegades s’havia pogut veure al cinema espanyol. Malgrat alguns aspectes tècnics que deixen veure que el domini de la forma cinematogràfica de Vicente Aranda està en una fase encara inicial, Las crueles és un extraordinari exercici d'estil que juga amb la complexitat emocional d’uns personatges que, tot i que poden semblar esquemàtics, aconsegueix mantenir l’interès de l’espectador elevant-se per sobre d’una trama, de vegades críptica, que és al mateix temps la manifestació canònica del cinema de suspens (a la manera formalista d’un Alfred Hitchcock o atmosfèrica d’un Henri-Georges Clouzot), i la seva negació. D’altra banda, l’exploració de temes com la venjança, la manipulació psicològica i la fina línia entre realitat i somni situa Las crueles com una obra singular dins del cinema espanyol de finals dels anys seixanta, i anticipa l'evolució futura de la filmografia d'Aranda cap a territoris més explícits, especialment després de la progressiva liberalització de la censura durant la transició democràtica.

Una fascinació pels espais

Al llarg del metratge de Las crueles es desplega un fascinant recorregut per diversos indrets emblemàtics de la Barcelona burgesa i popular. De fet, es podria dir que la ciutat aporta un context ric i significatiu a la trama de la pel·lícula. A part dels interiors rodats als Estudis Balcázar, el primer escenari destacat és, sens dubte, la casa de l'editor, situada en un pis de la zona alta de la ciutat. De fet, aquest luxós pis estaria, com podem comprovar en la primera escena exterior protagonitzada pel personatge interpretat per Carlos Estrada, a l’edifici dissenyat per Ricardo Bofill, oficialment anomenat Viviendas Calle Bach 4, situat, naturalment, al número 4 del carrer Johann Sebastian Bach. L‘escena en què veiem la localització, lleugerament “falsejada” per motius de planificació cinematogràfica, però clarament identificable, inclou llocs icònics de la zona, com l'església de Sant Gregori Taumaturg, a la plaça del mateix nom, i la llibreria Pléyade, que subratllen l'ambient burgès i cultural en què es mou el personatge.

El recorregut de l'editor durant la seva investigació el porta també a les Rambles, un espai citat directament a la pel·lícula i clarament reconeixible en la notable escena de l’entrega d’un dels suposats fragments del "cadàver exquisit". El famós edifici de Correus, situat a l’inici de la Via Laietana, serveix com a teló de fons per una altra escena del vagareig del personatge per la ciutat. Els espais de la vida quotidiana del protagonista es completen amb el despatx a l’editorial on treballa, l’exterior del qual és l’Edifici Tele-Expres, a la cantonada dels carrers Aragó i Roger de Flor, obra de Josep Puig Torné i Josep Maria Esquius de finalització molt recent en el moment del rodatge de la pel·lícula.

Un altre indret amb un rol notable és el Turó Park, també situat a Sant Gervasi, que esdevé un escenari de records i evocacions que contribueixen a l'atmosfera onírica de la pel·lícula. La presència de l'escultura de La ben plantada, obra d’Eloísa Cerdán, en homenatge per part de la ciutat a Eugeni d'Ors, aporta un cert element simbòlic a les converses entre els personatges, que són evocatives i literàries, en un estil que, en aquestes escenes, recorda al cinema d'Antonioni. Aquest passeig per Barcelona a Las crueles és tot un homenatge a la ciutat, burgesa i menestral, moderna i clàssica, però també el reflex d’un entorn fragmentat i complex, traducció geogràfica de la delirant investigació del protagonista.

A més de Barcelona, la trama de Las crueles s'expandeix cap a localitats costaneres de Catalunya. Les també molt literàries i recargolades escenes confessionals de l’editor i la seva esposa (Teresa Gimpera) es van rodar al Club de Golf Terramar i als jardins que l’envolten, a Sitges. La platja de La Fragata, també a Sitges, hi té una aparició notable.

Vicente Aranda va recórrer també a la magnificència romàntica de la Costa Brava amb una escena sublim amb l’editor i el seu antic amor Esther literalment a la vora d’un penya-segat a l’Estartit (Baix Empordà), amb el protagonisme de la muntanya Rocamaura (Torroella de Montgrí), i l’aparició, en aquest cas menys evocadora, de l’antena de comunicacions que corona el cim. És interessant observar com aquesta alternança a Las crueles de paisatges urbans densos, espais de respir (com parcs i zones verdes) i àrees costaneres més connectades a la natura “salvatge”, crea un interessant diàleg visual que, tot generant formes subtils de tensió narrativa, expandeix l'abast de la tortuosa exploració del protagonista, que és, alhora, la investigació d’un misteri i un descens a l’infern de la culpa.