TRAS EL CRISTAL (1986), 107 MIN

Sinopsi

Un antic metge nazi, responsable d’horribles abusos i atrocitats com a especialista en l'extermini d’infants als camps de concentració, ara viu tetraplègic, confinat en un pulmó d'acer després d'haver sobreviscut al que sembla un intent de suïcidi. L'arribada de l’Ángelo, un misteriós jove que es presenta com a cuidador, trenca la calma aparent de la llar. Malgrat les seves reticències inicials, l'esposa del metge accepta la seva presència. A partir d’aquí, s'inicia una espiral de violència i venjança en què els rols de víctima i botxí s’inverteixen, en un malaltís joc de poder i abús que reviu els crims del passat.

Explorant el mal, més enllà de la literalitat

Amb Tras el cristal,  el seu debut en el llargmetratge, Agustí Villaronga es va endinsar en les profunditats del mal, fent un ús sublim d’un ventall de recursos narratius i expressius propis d’un mestre del llenguatge cinematogràfic. Cim del cinema sinistre, en el sentit que mostra com allò reprimit pot tornar transformat en monstre, la pel·lícula és, en essència, un viatge esfereïdor per les pulsions més fosques de l'ésser humà. Des de la primera escena fins al desenllaç, l'espectador s'enfronta a una violència que no s'amaga darrere metàfores, tot i que els simbolismes són ben presents en el relat. El film no només desafia el públic amb escenes de violència explícita, sinó que també ofereix una profunda reflexió sobre com les dinàmiques de poder desigual asseguren la successió en el camí de la crueltat. El mal es transmet d'una generació a una altra, en un cicle de corrupció i destrucció.

Tras el cristal no defuig tractar temes tabú com la pedofília, la tortura infantil i una sexualitat pertorbadora, tot embolcallant-los en una atmosfera d’ambigüitat moral i un impressionant treball visual. Malgrat la seva cruesa, la pel·lícula va acabar sent aclamada per la crítica de manera unànime, tot i les polèmiques que van envoltar la seva presentació pública. Aquesta obra va suposar la presentació definitiva de Villaronga com un dels cineastes més brillants i provocadors de la seva generació, sempre disposat a explorar els límits de la representació del mal, en un camí artístic que va reafirmar amb la seva filmografia, pel·lícula rere pel·lícula.

Les pel·lícules d’Agustí Villaronga, d’una intensitat opressiva i desbordada de torbament existencial, no són fàcils de digerir, fet que l’ha mantingut com un autor transgressor dins del panorama cinematogràfic. Tanmateix, l’aposta sense embuts per la incomoditat i la profunditat, per fer pel·lícules que apel·len tant a l'estómac com al cervell, és el que el va portar a ser reconegut i a rebre nombrosos guardons nacionals i internacionals. Després de Tras el cristal, Villaronga va continuar amb l’enigmàtica El niño de la luna (1989), i es va endinsar després en una etapa més diversa, amb el documental Al-Andalus: las artes islámicas en España (1992) i l'adaptació per a la televisió de la novel·la de Georges Simenon El passatger clandestí (1995). A continuació, va dirigir el film de terror radiofònic experimental 99.9 (1997), abans d’entrar en el nou mil·lenni amb El mar (2000). A la radical Aro Tolbukhin. En la mente del asesino (2002), codirigida a tres bandes amb Lydia Zimmermann i Isaac-Pierre Racine, va fusionar imatges documentals i de ficció per explorar el costat més fosc de la ment d’un assassí en sèrie. El 2010 va estrenar Pa negre, la seva gran consolidació com a cineasta reconegut per el gran públic i per els i les col·legues de les acadèmies del cinema. Amb la concessió del Premi Nacional de Cinematografia el 2011, Villaronga es va consolidar com un dels directors més valents i personals del cinema català i espanyol. A la seva darrera etapa creativa, va continuar realitzant adaptacions d’obres literàries: El rey de la Habana (2015), Incerta glòria (2017) i El ventre del mar (2021), en les qual estableix fecunds diàlegs amb les veus singulars dels autors a partir la seva habilitat per plasmar una poètica cinematogràfica amb una capacitat excepcional per intensificar els aspectes més cruentament humans de les històries. L’epíleg de la obra artística de Villaronga és la també estranya i singular Loli Tormenta (2023), on va tornar a treballar amb un guió original escrit conjuntament amb Mario Torrecillas, a partir d’un argument d’aquest últim, i que es va estrenar de manera pòstuma.

Una pel·lícula escàndol

Al seu llibre Agustí Villaronga. Tras un cristal oscuro, l'escriptora i historiadora de l'art Pilar Pedraza resumeix a la perfecció la força aclaparadora de Tras el cristal: “És la pel·lícula més agosarada del cinema espanyol. No permet la identificació de l'espectador ni ofereix repòs a la mirada. Com resa el cartell d’un dels desastres de la guerra de Francisco de Goya, que mostra una multitud a punt de ser afusellada sense saber per qui: ‘No es pot mirar’. A Tras el cristal, no es pot mirar la primera escena, on el protagonista, metge nazi d’un camp d’extermini, acaricia un nen; ni la que mostra l’assassinat d’un altre petit amb una injecció de gasolina davant de la càmera. I, tanmateix, mirem”. I continua Pedraza: “El que veiem ens produeix malestar, tot i saber que és una representació. De fet, la pel·lícula va horroritzar més del que el seu autor havia previst, com li passaria després amb altres obres, que toquen una fibra imprevista en la sensibilitat de l’espectador".

En efecte, Villaronga no preveia l'escàndol que la seva obra generaria, especialment durant la projecció al Festival de Berlín. Com a creador novell, va descobrir de manera agredolça, contradictòria, el poder que tenia la seva capacitat per representar el mal en la seva forma més crua, fins al moll de l’os. El públic d’aquell primer passi públic va optar per obviar els elements simbòlics del relat, com les al·lusions al llegendari assassí de nens Gilles de Rais o l'aproximació a certs aspectes de l’estudi sadià de la maldat, i es va centrar en la superfície de la representació explícita de la abjecció nazi i el patiment infantil. A Berlín, Villaronga va viure en primera persona les reaccions visceralment oposades que el seu cinema podia provocar, amb crits durant la projecció i fins i tot rebent insults i un intent d’agressió per part d’un espectador. En diverses entrevistes, el director ha recordat aquests moments. Per exemple, en una conversa amb l’escriptor Rubén Lardín a la revista Vice, on va explicar: "Sí que hi va haver enrenou, sí. La pel·lícula partia amb aquesta diferència, amb aquest contingut, i hi havia interès. Hi va haver gent a qui li va molestar i d'altres a qui no, però es va muntar una bona. El públic discutia entre sí. Alguns fins i tot van fer una lectura neonazi. Va haver-hi molt de merder amb això".

Les localitzacions del mal

Tras el cristal d’Agustí Villaronga fa un ús de gran potència expressiva dels espais interiors i exteriors per intensificar l’atmosfera claustrofòbica i opressiva que defineix la pel·lícula. Els interiors de la casa es van rodar a Can Deu, un palauet d’estil eclèctic situat a la plaça de la Concòrdia, al barri de les Corts de Barcelona. Antiga residència de la família Deu, aquest edifici dissenyat per l’arquitecte Eduard Mercader té una estructura farcida de reminiscències neogòtiques i modernistes. Els vitralls, la forja de ferro, els sostres alts i la glorieta del jardí evoquen una època llunyana i proporcionen, enquadrats per Villaronga i fotografiats per Jaume Peracaula, una atmosfera decadent i elegant que encaixa perfectament amb la narrativa tensa i pertorbadora del film. L'espai sembla contenir els fantasmes del passat, fent de la mansió un lloc que respira repressió i que es converteix en un personatge més dins del relat.

Aquesta sensació opressiva es trasllada als exteriors, que reforcen la decadència i l'aïllament dels personatges. Tot i que Can Montmany, masia al municipi de Sant Cugat del Vallès, només es veu de fons en una breu escena, la seva presència fugaç contribueix a amplificar el malestar que recorre la pel·lícula. Vallvidrera, les pedreres del Garraf i, breument, el Cap de Creus completen els paisatges exteriors de la pel·lícula, que amb el seu caràcter abrupte, contrasten amb els interiors claustrofòbics, en un recurs clàssic del gènere de terror heretat de l’ús de l’espais en el Romanticisme artístic, que Villaronga utilitza per aprofundir en el caràcter atemporal i ofegant de la trama.