VAMPIR-CUADEDUC (1970), 66 MIN

Sinopsi

Vampir-Cuadecuc és un documental experimental filmat en blanc i negre que parteix del rodatge de la pel·lícula El Conde Drácula de Jesús Franco. Com a obra d'avantguarda, el film explora el procés de producció d'una pel·lícula de terror mentre emprèn la deconstrucció del gènere i del dispositiu cinematogràfic, i es caracteritza per l'ús d'un alt contrast en la fotografia, l'absència gairebé total de música i sons referencials, i un muntatge no convencional. El resultat no és només un possible making-of de El Conde Drácula, sinó també una reflexió crítica sobre la creació de mites en el cinema i el context polític, social i cultural de la producció cinematogràfica.

L’autor

Pere Portabella, nascut a Figueres el 1927, és un cineasta, productor i polític català amb una prolífica carrera que s’estén durant més de sis dècades, i que l'ha convertit en una de les figures clau de la història del cinema espanyol i de la cultura contemporània. Antifranquista de militància, Portabella ha combinat la seva carrera artística amb la participació en el servei públic, destacant per un enfocament multidisciplinari i pel seu rebuig a les convencions tradicionals del cinema. Va començar en el món del cinema com a productor, fundant Films 59, un segell amb el qual va produir pel·lícules fonamentals del cinema modern espanyol, com Los golfos (1959) de Carlos Saura i Viridiana (1961) de Luis Buñuel, aquesta última guanyadora de la Palma d'Or a Cannes. El seu debut com a director va ser el 1967 amb No compteu amb els dits. Als anys 70, la seva carrera cinematogràfica va estar marcada per la seva implicació política. El 1977 va estrenar Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública, una pel·lícula que capturava el moment polític crucial que vivia Espanya després de la mort de Franco. Aquell mateix any va ser elegit senador en les primeres eleccions democràtiques i va formar part de la Comissió per a la redacció de la Constitució Espanyola de 1978.

Portabella sempre ha defensat el valor de l'enfocament interdisciplinari, col·laborant amb grans artistes com Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, i músics com Carles Santos i Josep Maria Mestres Quadreny. La seva obra es defineix pel seu rebuig als plantejaments tradicionals i el seu interès pel diàleg creatiu entre diferents disciplines: "jo visc barrejat, per a mi és impossible separar la política del cinema, del teatre, de la música, ho tinc tot barrejat", va dir. Portabella ha rebut nombrosos premis i reconeixements, incloent-hi la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Gaudí d'Honor (2012) i la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona (2019). A més, la seva obra ha estat objecte de retrospectives en prestigioses institucions com el MoMA de Nova York, el Centre Pompidou de París i la Tate Modern de Londres. El 2022 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona, i el seu llegat creatiu i intel·lectual continua sent estudiat i celebrat en seminaris i exposicions internacionals.

La pel·lícula “original”

A l'article "Superimpositions and Vampires in Jess Franco’s Cinema", publicat a la revista acadèmica Comparative Cinema, Álex Mendíbil, especialista en l'obra del director, descriu El Conde Drácula com un desafiament per a Jesús Franco, un cineasta conegut per subvertir gèneres i normes. En aquest cas, el director es va veure obligat, segons el seu acord amb el productor Harry Alan Towers, a treballar sota les exigències de seguir fidelment l'obra literària de Bram Stoker, fet que va limitar la seva llibertat creativa. Mendíbil explica que, tot i ser una coproducció entre diverses companyies europees, la pel·lícula va comptar amb un pressupost significativament inferior al de les produccions de la Hammer, especialment les dirigides per Terence Fisher, amb les quals El Conde Drácula sovint és comparada. Franco va manifestar que estava molt més influenciat per clàssics del cinema expressionista com Nosferatu de Murnau, Vampyr de Dreyer i les pel·lícules de Fritz Lang, que per la visió prèvia sobre el personatge que Terence Fisher havia desenvolupat en el marc de Hammer Films. Aquesta influència dels “veritables clàssics” es pot veure en l'ús d'elements visuals com la superposició d'imatges per crear efectes fantasmals, una tècnica especialment destacada en moments clau com l'aparició de les tres vampires i la descomposició de Dràcula. Tot i aquestes aportacions creatives, la pel·lícula es va veure limitada per les restriccions pressupostàries. Els efectes especials, especialment en la representació de la mort de Dràcula, en van resultar afectats, evidenciant la pobresa de recursos malgrat els esforços de Franco per compensar-ho amb la seva habitual creativitat.

Pel que fa al procés tècnic, Franco era reticent a utilitzar extensivament trucs de laboratori fotogràfic, ja que considerava que això restringia la seva llibertat creativa. Aquesta postura es reflecteix en la simplicitat dels efectes visuals, que contrasta amb la tendència cap a la sofisticació i els grans pressupostos de les produccions comercials de terror de l'època. Tot i aquestes limitacions tècniques, El Conde Drácula aconsegueix preservar elements distintius de l'obra de Stoker, com la gradual transformació física del vampir a mesura que s'alimenta de les seves víctimes, un detall sovint oblidat en altres adaptacions. A més dels elements visuals, la música de Bruno Nicolai i la fotografia de Manuel Merino contribueixen a crear l'atmosfera tensa i fantasmagòrica del film. Encara que la necessitat de mantenir la fidelitat a l'obra original va limitar la capacitat de Franco per trencar amb les convencions, El Conde Drácula destaca en moments puntuals on la voluntat iconoclasta del director pren protagonisme. Segons Mendíbil, tot i que la pel·lícula no va aconseguir el reconeixement en el seu moment, ni va convèncer els productors, continua sent una peça d'interès per als fans de la novel·la i del cinema experimental de Franco, qui, un cop més, va demostrar la seva determinació per transcendir els límits imposats pel context de producció industrial.

Una pel·lícula vampírica?

Segons les paraules del mateix Portabella, recollides pel periodista Javier Ocaña, Vampir-Cuadecuc és "un intent de desentranyar allò fantàstic reduït al gènere de terror (...), un discurs sobre un discurs". No es tracta, doncs, d'un simple documental, sinó d’un fascinant híbrid entre documental, metaficció i experimentalisme al voltant de la materialitat del mitjà cinematogràfic, que subverteix unes imatges que inicialment tenien una naturalesa concreta per convertir-les en la matèria primera d’una obra completament nova. En aquest sentit, es pot veure com una pel·lícula-vampir: un film que s’alimenta d’un altre per transformar-se en quelcom radicalment diferent. El que crida l’atenció des dels primers minuts de Vampir-Cuadecuc és la seva voluntat de jugar amb el discurs del terror a través d'un mecanisme de descodificació i deconstrucció del gènere. Portabella, més enllà de documentar el rodatge de Jesús Franco, fa un pas meta-lingüístic doble: vampiritza el material original, absorbint-ne l'essència per donar-li una nova vida. Aquesta "xuclada de sang" simbòlica del material de Franco permet a Portabella transformar el mite del Dràcula cinematogràfic en un objecte artístic nou i més profund.

L'estratègia que segueix la pel·lícula és clara: treballar a partir d'un material altament codificat, carregat de convencions visuals i narratives, com és el cinema de terror d'aquella època, ja saturat de manerismes i fórmules establertes. Portabella tria rodar en els “intersticis” de l'acció, capturant moments que normalment quedarien fora de la pel·lícula final: l’equip tècnic en acció, els efectes d’il·luminació revelats, així com preses que exposen la construcció artificial de l’escena. Aquest procediment desvetlla les costures del cinema, exposant-ne els mecanismes. Però, al mateix temps, Vampir-Cuadecuc també explica la història de Dràcula. Així, a partir de l’explicació simultània d’una història i de la història del seu rodatge, es crea un diàleg inèdit entre un producte i el seu procés de producció. Es crea una "pel·lícula dins la pel·lícula", on les imatges rodades es combinen amb una manipulació extrema del material original, com l’ús de la fotografia en alt contrast i altres operacions tècniques que distorsionen i transformen el que es veu. Aquest diàleg constant entre ficció i realitat culmina en un moment meta-cinematogràfic brillant: quan Dràcula es despulla del seu maquillatge i Christopher Lee, l'actor darrere del personatge, mira directament a càmera, trencant la quarta paret. Aquest gest, amb el qual Lee es dirigeix a l’espectador per comentar el final de la novel·la de Bram Stoker, simbolitza el desmantellament complet de la ficció. Dràcula ja no és un personatge, sinó un actor. El mite es dissipa davant dels nostres ulls, deixant només l’artifici i, alhora, la seva veritat.

Aquest joc de miralls i perspectives fa de Vampir-Cuadecuc una obra que qüestiona no només el gènere de terror, sinó el mateix mitjà cinematogràfic. En aquest sentit, Portabella utilitza el vampirisme com a metàfora del procés de creació artística: es tracta de transformar un material altament codificat, absorbir-lo i revifar-lo en una nova forma, lliure de les limitacions imposades per la producció industrial. Així, Vampir-Cuadecuc no és només una obra que explora la figura de Dràcula, sinó també un manifest sobre el poder transformador del cinema experimental, capaç de transcendir els límits del que es considera convencional. Amb la seva "posada en abisme" cinematogràfica, Vampir-Cuadecuc genera un efecte de reflexió infinita on la pel·lícula parla sobre si mateixa, sobre la cultura popular, sobre el procés creatiu i sobre la manera com les imatges construeixen realitats. En aquest joc de pel·lícules dins de pel·lícules, Portabella no només vampiritza El conde Drácula de Jesús Franco, sinó que també ens convida a reflexionar sobre com el cinema es nodreix del seu propi passat per generar noves formes narratives i estètiques en el marc de processos altament tecnificats i industrialitzats.

Les localitzacions

Tot i que El Conde Drácula inclou escenes rodades fora de Catalunya, com ara al Castell de Santa Bàrbara a Alacant, a Vampir-Cuadecuc veiem les localitzacions catalanes utilitzades en la pel·lícula de Franco. Un dels espais més rellevants són les instal·lacions dels Estudis Balcázar d'Esplugues de Llobregat, una de les infraestructures cinematogràfiques més importants de la història del cinema a Catalunya, que al film de Portabella esdevenen l'escenari on l'artifici es fa més evident. A més dels interiors creats a plató, el film inclou carismàtiques localitzacions gironines, com la Catedral i l'església de Sant Martí Sacosta, així com diversos carrers de la Girona vella, amb les seves barreges d’estructures romàniques, gòtiques i barroques, que contribueixen a l'atmosfera misteriosa i amenaçant que ha d’oferir sempre una bona localització en el gènere.

Vampir-Cuadecuc també mostra escenes rodades al Monestir de Sant Cugat del Vallès i a dues localitzacions barcelonines de naturalesa ben diferent: l'Hospital de Sant Pau i el Poble Espanyol. Mentre que l’emblemàtic hospital, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner, aporta la presència imponent d’un decorat noble, les barreges d’estil i l’aire eclèctic i artificiós del carrers i places del Poble Espanyol resulten molt adients per convertir aquests espais en metàfores visuals dins el film de Portabella, que subratllen la deconstrucció de l’artefacte cinematogràfic.

La combinació entre interiors d’estudi i espais exteriors amb aires marcadament “gòtics” genera un contrast que emfatitza la força deconstruccionista de Vampir-Cuadecuc. Portabella juga amb les convencions visuals del gènere per revelar-ne les estructures profundes, convertint aquestes localitzacions en parts essencials de la seva reflexió sobre el cinema.