EL MAQUINISTA (2004), 105 MIN

Sinopsi

Trevor Reznik és un operari de fàbrica que pateix insomni crònic, cosa que l’ha portat a un deteriorament físic sever i una primor extrema. La seva incapacitat per dormir li provoca al·lucinacions i paranoia, afectant greument tant la seva vida personal com professional. La situació es complica quan un company de feina perd un braç en un accident en què Trevor està implicat, fet que desencadena una sèrie d'esdeveniments inquietants que el fan qüestionar la realitat i la seva salut mental. Mentre intenta descobrir la veritat darrere de les seves possibles al·lucinacions i dels misteriosos fets que l'envolten, Trevor s'enfronta als seus dimonis interns.

Un viatge al fons del trauma

El maquinista és un thriller psicològic que explora de manera crua i inquietant els racons més foscos de la ment humana. Anderson, que ja havia demostrat la seva afinitat pel terror psicològic a Session 9 (2001), planteja en aquesta pel·lícula una trama que desdibuixa les línies entre la realitat i l'al·lucinació, endinsant l'espectador en un món delirant i pertorbador. Amb clares reminiscències d'obres de cineastes com Alfred Hitchcock, David Lynch i Roman Polanski, Anderson i el guionista Scott Kosar donen forma a un relat punyent i esgarrifós, on els somnis, els salts temporals i les al·lucinacions juguen un paper fonamental en la desorientació de l'espectador, paral·lela a la del protagonista.

En una entrevista amb Dave Canfield per a Film4 (capçalera d’informació cinematogràfica que més tard es va convertir en Screen Anarchy), Brad Anderson va explicar que Scott Kosar havia escrit el guió uns quatre anys abans del rodatge, inspirant-se en novel·les de Dostoievski que estava llegint, com Crim i càstig i El doble. Quant a la connexió, molt comentada en el moment de l’estrena, de la pel·lícula amb altres thrillers psicològics de l’època  com El club de la lucha, Memento o Vanilla Sky, Anderson va afirmar que El maquinista s'encaixa clarament en aquest subgènere, on els personatges experimenten algun tipus d'epifania en l'últim acte. "En la nostra pel·lícula", va dir Anderson, "comencem amb un personatge que literalment s'està morint per una manca de son que té una causa desconeguda, la qual cosa provoca que l’audiència es pregunti: per què?".

Un esforç descomunal

Com hem dit, la història gira al voltant de Trevor Reznik, un operari industrial interpretat per Christian Bale, la vida del qual es desintegra després d'un any sense dormir. El seu insomni extrem, que més endavant descobrim que és fruit d’un trauma, el condueix a un deteriorament físic i mental absolut. Bale, en una de les interpretacions sens dubte més esforçades de la seva carrera, va perdre una quantitat significativa de pes per reflectir visualment el col·lapse del seu personatge. A més del seu treball expressiu i actoral, Bale va afegir una impactant transformació física, convertint Reznik en un cadàver vivent, un home destruït per completament pels seus propis dimonis. Amb la seva memorable actuació, Bale fa que l'espectador percebi tant el sofriment físic com la fractura psicològica d’un personatge incapaç d’escapar del seu trauma. Anderson recordava a l’entrevista citada que no havien pactat la quantitat exacta de pes que l'actor havia de perdre: “El guió descrivia en Trevor com un esquelet vivent, i sabia que Chris perdria una mica de pes perquè és un actor molt compromès amb la seva feina (...), però quan es va presentar al rodatge, va ser impactant (...). De seguida em vaig adonar que era perfecte, perquè el personatge de Trevor necessitava carregar visiblement el seu turment; havíem de veure com la culpa literalment se'l menjava”.

L’atmosfera del turment

L’atmosfera opressiva de la pel·lícula es construeix magistralment gràcies a la fotografia de Xavi Giménez, que utilitza colors desaturats i ombres profundes per intensificar la sensació d’alienació. Aquesta estètica combina un enfocament expressionista amb una sobrietat paradoxalment austera i simple. Anderson va explicar: “El Maquinista és el primer guió que vaig dirigir sense haver-lo escrit o coescrit jo mateix. Quan escric, penso de manera molt visual, gairebé com si fos un pla per rodar la pel·lícula. El guió de Scott em va atraure per la seva simplicitat: no hi havia res explicat en excés, però contenia imatges austeres i evocadores. Vaig veure moltes possibilitats per traduir la història visualment”.

Anderson volia fer un film pausat, amb un to poc estrident i una atemporalitat clàssica, allunyat dels thrillers psicològics propis dels primers anys del segle XXI: “Eliminar en bona mesura la lluentor contemporània  fa que la pel·lícula sembli més una paràbola que una història real. És com una faula d’advertència, que funciona més com un malson que com una narrativa convencional”. Per això, Polanski i Hitchcock són influències directes. Aquests directors “eren mestres de la paranoia. Polanski filma amagant part de l’acció, forçant el públic a endinsar-se en l’ambigüitat. “Si puc fer que una cosa tan mundana com que un post-it estigui imbuit d’amenaça, llavors estic fent la meva feina com a cineasta”.

La influència de Hitchcock també es percep en la banda sonora de Roque Baños, en la qual ressonen ecos evidents de les músiques que Bernard Hermann va escriure per a les pel·lícules del director de Psicosi. Destaca en el treball de Baños l’ús d’un instrument tan peculiar com el theremin, associat històricament al gènere fantàstic i de terror, i del qual Hermann també va saber treure’n molt de profit. Al respecte, Anderson comentava: “El theremin aporta una originalitat real en aquest cas. És un instrument que emet un so ombrívol i pertorbador, però també és una mica graciós. La gent associa el theremin amb les pel·lícules de ciència-ficció i terror dolentes dels anys cinquanta i seixanta, però vaig pensar que aquesta ressonància realment encaixaria molt bé, perquè d’alguna manera subratlla l’humor pervers que hi ha al film. (...) Estableix el to d’una manera que cap altre instrument pot fer”.

Els espais

Les localitzacions són un dels punts forts d'El maquinista. Tot i que la història s’ambienta a Califòrnia, concretament a Los Angeles i zones adjacents, la pel·lícula es va rodar íntegrament en localitzacions del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Com explicava Anderson: “Les localitzacions poden fer molt per ajudar-te a explicar una història. A El maquinista, vam filmar a Barcelona, però vam eliminar tots els marcadors culturals nord-americans i els propis de la ciutat, creant el que jo crec que és un veritable sentit de desubicació... No sabem on és Trevor, i fins i tot ell sembla no estar segur d’on és”.

Certament, les localitzacions de la pel·lícula, espais fabrils, paisatges urbans desolats i escenaris claustrofòbics reforcen l’ambient d’irrealitat i l’atmosfera industrial i ombrívola que envolta en Trevor.

Destaquen la platja i el complex de les tres xemeneies de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs, amb un breu però important protagonisme en un moment clau de la trama. El viatge oníric i al·lucinat  de la pel·lícula ens porta a espais desproveïts de la seva aura quotidiana i transformats en indrets estranys, com una cafeteria de l’Aeroport de Barcelona. Quan, convidat pel personatge de la Maria, Trevor visita un parc d’atraccions amb ella i el seu fill, Nicholas, la seqüència es va rodar al Parc d’Atraccions del Tibidabo, incloent-hi el moment a la sinistra atracció Route 666. Escenes especialment claustrofòbiques de la pel·lícula tenen lloc a l’estació de metro de Vall d’Hebron i al clavegueram i als dipòsits de retenció d’aigües pluvials de Barcelona.

Altres espais en què transcorre l’acció de la pel·lícula són El Prat de Llobregat, que proporciona la presència de l’icònic Dipòsit d’Aigües de Sant Cosme, conegut popularment com La Copa. D’altra banda, bona part de les escenes interiors de la pel·lícula es van filmar a l’històric Hospital del Tòrax. A l’entrevista ja esmentada, Brad Anderson es mostrava molt satisfet de la seva experiència de rodatge a Catalunya: “Les millors decisions creatives que he pres sorgeixen sempre de no d’intentar complaure a algun grup demogràfic de públic concret. El maquinista va ser una experiència tan bona perquè em van donar essencialment carta blanca per fer la pel·lícula d’aquesta manera. Fer la pel·lícula a Espanya va ajudar. Els productors europeus semblen més confiats; realment no vaig tenir cap interferència”.