Skip to main content

Taula rodona amb els guanyadors del Gaudí al Millor Guió

La tarda del dimecres 27 de febrer, l’Acadèmia del Cinema Català i els Guionistes Associats de Catalunya (GAC), amb el suport de la SGAE, van celebrar una taula rodona amb els guanyadors del Gaudí al Millor guió de la cinquena edició dels Premis. Tomàs Aragay i Cesc Gay van exercir d’amfitrions d’una trobada que pretenia desvetllar les claus del guió d’Una pistola en cada mano, en què també hi van intervenir el President de l’Acadèmia, Joel Joan, la Presidenta del GAC, Irene Iborra, i la guionista de sèries de televisió (Vent del Pla, KMM) Anna Manso com a moderadora.

Van inaugurar la sessió els presidents de les dues institucions: Joel Joan va reivindicar el valor de la reunió, una tradició que ja va associada als Gaudí -l’any passat amb Jaume Balagueró i Alberto Marini per Mientras Duermes i en fa dos, amb Agustí Villaronga pel guió de Pa Negre- que ha tingut una gran acollida. Un èxit de públic que es va repetir dimecres el 27 de febrer, amb gairebé 70 assistents. Per la seva part, Irene Iborra, en nom del GAC, va nomenar Cesc Gay i Tomàs Aragay socis honorífics de l’entitat per un any.

Una pistola en cada mano és una comèdia de fragments protagonitzada per homes que pateixen, cada un amb la seva història particular, una deriva emocional. Potser per això, per encetar la conversa i generar debat, Anna Manso va preguntar als dos guionistes si havien tingut en compte l’opinió de les dones en el procés de creació del guió, en ser elles les que sovint, com mostra el film, són la causa o l’efecte de la confusió masculina. Cesc Gay va resoldre-ho així: “quan escrius has de tenir un referent clar”, donant a entendre que el punt de vista de la pel·lícula era únic i masculí.

Pel que fa a la gestió de l’escriptura del text, els dos guionistes van declarar que compartien “una mateixa ànima”, fet que els havia permès sincronitzar-se perfectament en tantes altres pel·lícules -En la Ciudad, Ficció i Krámpack-, on cadascun assumeix un rol concret: Cesc Gay és l’artífex dels textos, qui imagina i posa tots els elements en joc. Tomàs Aragay li fa la rèplica, depura l’estructura del guió i l’enriqueix amb detalls i psicologia, com si d’un “tauler d’escacs” es tractés, on els dos junts, avancen o retrocedeixen.
Ambdós van defensar “l’escriptura física”, aquella que prescindeix de teclats i pantalles, almenys, en les primeres fases del guió. Cesc Gay va revelar redactar els diàlegs sobre paper perquè així “la mà va a la mateixa velocitat que el coco”, i treballar de manera ràpida i impulsiva, fet que per a Una pistola... li va permetre tenir el primer esborrany del text enllestit en aproximadament tres setmanes.

Però quan es pot dir que comença un guió i quan acaba? I el més important: per on es comença i en quin moment es dóna per definitiu?  

Cesc Gay tenia clar que volia fer una comèdia (alguns espectadors o fins i tot, els propis actors del film li replicarien després, que li havia acabat sortint un drama), i que volia que fos una comèdia centrada en personatges masculins. A més a més, ja havia pensat en un dels seus protagonistes: l’Eduard Fernández, un dels actors fetitxe del guionista i director Cesc Gay que l’havia acompanyat en tants d’altres films precedents. Però la idea de traçar-la per capítols se’ls va acudir més tard, un cop engegada l’escriptura: van escurçar la història que avançava com a única i la van deixar en un episodi de 20 minuts. A partir de llavors, en van crear algunes més. En cadascuna d’elles es pensava un tema: “disculpar-se”, “demanar ajuda”, “demanar consell” i a partir del tema, es triava una escena i es teixia la trama. Després i finalment, a cada història articulada s’hi col·locaven els personatges units pel fil comú de ser homes perduts en les seves pors i sentiments. Cesc Gay va comentar que per definir les reaccions d’aquests homes s’havia arribat a imaginar “John Wayne patint un atac d’ansietat”. Un dels màxims referents del western i de la virilitat, vivint una situació nova i atípica, el mateix que pretenia per als seus personatges: “què passa si en lloc de treure les pistoles o estomacar-se es posen a parlar?” va afegir, referint-se a l’escena entre Ricardo Darín i Luís Tosar en què el primer descobreix que el segon és l’amant de la seva esposa.  

Però un guió no té mai una versió definitiva. La versió final “ve marcada pel calendari del rodatge” van declarar els guionistes. Un rodatge on Cesc Gay (Aragay no trepitja gairebé mai el set), encara és a temps de revisar alguna escena o de “trobar-ne” una de nova (i posa com a exemple el mític moment en què Clara Segura manté una conversa amb Javier Cámara asseguda al vàter de casa). I és que malgrat el patetisme de les històries que viuen els seus protagonistes, en Una pistola en cada mano hi ha molt d’humor. I el càsting ajuda a que així sigui: la tria d’actors, asseguren, va ser deliberada en aquest aspecte.  

Un gran repertori d’actors i actrius nacionals que es van animar de seguida amb el projecte, en quedar meravellats de poder protagonitzar una història curta, però molt intensa. No va ser aquesta l’opinió a priori de les productores i televisions, sempre poc disposades a apostar per pel·lícules de capítols, que per altra banda, són difícils de fer funcionar segons confirmen els propis guionistes. 

Ja gairebé per acabar, abans de donar pas a la ronda de preguntes al públic, Cesc Gay i Tomàs Aragay van reflexionar sobre la professió de guionista. Aragay va dir que segons el seu criteri, per convertir-se en guionista calia primer “trobar una veu pròpia” i després, “que aquesta veu agradés al públic”. Per la seva part, Cesc Gay va desmitificar el treball de l’escriptor de cinema assegurant que “hi havia molt poc glamur” i en canvi, “moltes hores de treball i dedicació”. 

 

Barcelona, 27 de febrer de 2013, Sala Mompou de la seu de la SGAE i la Fundació Autor a Catalunya

Cesc Gay i Tomàs Aragay, Premi Gaudí al Millor guió per Una pistola en cada mano

Amb la col·laboració d’Estrella DAMM