“No sabia que es podia estar en un set amb una escena d’intimitat i sentir-te tranquil·la”
Entrevistem a l’actriu i cineasta Mireia Vilapuig sobre la coordinació d’intimitat
Per la Mireia Vilapuig el canvi de paradigma en l’audiovisual quedarà condemnat al no-res si els homes continuen situant-se al marge de la conversa sobre els abusos que es desencadenen a la indústria. “Nosaltres militem, hem atacat tots els fronts, ens esforcem per canviar la mirada, però són ells els que tenen accés a la major part dels diners i les grans produccions. La responsabilitat està en ells. Fins que no apareguin al debat, no hi haurà un canvi real en aquestes unitats tòxiques que es donen en el nostre entorn”, explica. Recorda el dia que va assistir a una xerrada de la cineasta Nina Menkes, autora de Brainwashed: Sex, camera, power, sobre la influència de la mirada masculina en la representació de la dona en el cinema. La sala estava plena. Plena de dones. Cap home.
Juntament amb la seva germana, la Joana Vilapuig, la seva carrera interpretativa s’enlairava exponencialment després de la seva aparició a la sèrie Polseres vermelles. En aquell moment, totes dues entraven a l’adolescència travessant una espiral de fama i visibilitat salvatge que les sotmetia a la hipersexualització mediàtica.
Més tard, aquella experiència es convertiria en l’embrió de la seva primera creació com a directores, guionistes i protagonistes: Selftape, una sèrie que entrellaça autobiografia i ficció, abordant temes com el trauma, l’èxit, el cos o el consentiment, i que va comptar amb la supervisió de les coordinadores d’intimitat Tábata Cerezo y Lucía Delgado. Una figura que sorgeix com un nou horitzó en la garantia del benestar i la seguretat del talent interpretatiu en les escenes d’intimitat i que, recentment, el Protocol guia per la prevenció dels abusos a l’audiovisual ha elevat a departament propi dins del procés cinematogràfic.
És sobre aquest nou rol professional sobre el qual vam tenir l’oportunitat de conversar amb l’actriu i cineasta Mireia Vilapuig durant la Jornada professional que va organitzar el Departament contra els abusos el passat 19 de setembre per aprofundir en els punts claus del Protocol.
La coordinació d’intimitat apareix després del moviment del #MeToo. Creus que el sorgiment d’aquest perfil professional és una resposta directa a aquesta onada feminista i de conscienciació sobre els abusos?
Segur. Cal tenir en compte que en el món del cinema i l'audiovisual hi ha una dinàmica molt consolidada que ha permès que els directors puguin actuar com volen sense cap mena de qüestionament.
El moviment #MeToo, especialment en el context anglosaxó, ens ha fet reflexionar sobre aquestes pràctiques i ens ha mostrat que existeixen altres fórmules de treball més respectuoses, en què tothom es pot sentir més còmode. Ja no és necessari carregar amb certes experiències i emportar-nos-les a casa per després arrossegar-les a futures produccions. Aquest paradigma ens obre la porta a noves formes de fer.
A Selftape, la teva germana Joana Vilapuig i tu vau treballar acompanyades de les coordinadores d’intimitat Tábata Cerezo i Lucía Delgado. Va ser una decisió que vau prendre des d’un inici o que va sorgir durant el procés creatiu?
Per a nosaltres era fonamental comptar amb una coordinació d'intimitat. Hi havia cert debat al principi, ja que era la primera vegada que treballàvem amb aquest perfil, i recordo converses on es posava en dubte si realment calia: “Vols dir que és necessari? Si sou les productores executives, si sou les creadores, si parleu de vosaltres mateixes, si sou les actrius...” Hi havia una sèrie de factors que feien pensar que potser no era imprescindible, sobretot perquè nosaltres teníem el control del projecte.
Però, precisament per aquesta raó, era més necessari que mai. Tot i tenir el control, havíem d'estar disposades a sortir a escena sense haver de preocupar-nos per controlar altres aspectes que no estaven al nostre abast. Com s'ha comentat a la xerrada, la coordinació d’intimitat és una feina que s'ha de professionalitzar i reconèixer com una responsabilitat real dins dels departaments.
Treballar amb la Tábata i la Lucía va ser una experiència reveladora, especialment per a la Joana i per a mi. Personalment, va obrir una capsa de Pandora que feia molt de temps que estava amagada. No sabia que es podia treballar d'una altra manera, que es podia estar en un set amb una escena d'intimitat i sentir-te tranquil·la, amb espai per improvisar i jugar, tot i que sempre amb una supervisió i amb algú que t'acompanyi en el procés. Va ser una experiència molt intensa, sí.
A més de com actriu, de quina forma va influenciar la presència de la coordinació d’intimitat en la teva manera de treballar com a directora i guionista?
És una nova mirada, una nova manera d’entendre el cinema i l’audiovisual. Venim d'una tradició que ha establert unes dinàmiques de mirada molt masculines, amb codis visuals molt concrets, i ara tot això s’ha de començar a revisar i reinventar.
La incorporació de la figura de la coordinadora d’intimitat arriba amb la intenció de qüestionar allò que no s’havia qüestionat fins ara: “Realment fa falta X escena?” o “Per quin motiu s’ha de fer?”. Aquest qüestionament obre espais per revisar i reescriure quin tipus de ficció i plans es vol fer, i com es poden representar escenes d'intimitat de maneres alternatives al marge del model que s'ha marcat històricament amb homes directors i homes directors de foto.
Una de les funcions de la coordinació d’intimitat és assegurar que en tot moment es compleixen els límits del consentiment de l’intèrpret. En el món del cinema costa posar límits? Creus que a la indústria es continua escoltant el discurs de “tot s’hi val” quan es tracta d’actuar?
Aquesta és una professió que sovint es troba al límit de la precarietat, on la falta de feina pot portar a cedir enfront de qualsevol exigència. Per això, és fonamental començar a prendre decisions i establir límits des de la fase de càsting fins al muntatge. Hem de sentir-nos en un espai prou segur i acompanyades per poder expressar el que pensem i com ens sentim, sobretot en un entorn com el del cinema.
Un set de rodatge és un espai on el temps és escàs i tot es desenvolupa molt de pressa. Això fa que molts cops no sigui fàcil prendre decisions fermes i que arribis a sentir que la teva veu és l’última a tenir-se en compte. En aquest sentit, les coordinacions d'intimitat són crucials perquè proporcionen un espai on no sents que, si hi ha un canvi de guió, no tindràs l'oportunitat de parlar i expressar la teva opinió.