“Tothom tendeix a opinar, conegui o no el que ha passat"

“Tothom tendeix a opinar, conegui o no el que ha passat. Aquesta situació és molt revictimitzant i afegeix encara més dolor a la persona que està passant per aquest procés”

Parlem amb Sílvia Alberich, educadora social, antropòloga, escriptora i treballadora de la cooperativa Equilatera sobre la comissió d’abordatge, els processos de reparació de les víctimes de violència masclista i molt més

En una jornada marcada pels “tot no s’hi val”, la força del testimoniatge, les experiències comunes i la voluntat de construir un audiovisual despert i reactiu a l’onada d’abusos que assola la indústria, l’educadora social i antropòloga Sílvia Alberich assistia com a ponent a una de les taules rodones que el Departament contra els abusos de l’Acadèmia va organitzar el passat setembre. 

Amb el Protocol guia per la prevenció dels abusos en el sector audiovisual en el centre de la trobada, Alberich, actualment treballadora de la cooperativa Equilatera i escriptora de la novel·la Zeitun, va abordar juntament amb Montse Solé, advocada penalista especialitzada en l’abordatge de les violències masclistes; Ariadna Dot, productora de Lastor Media; i Aina Troncoso, psicòloga també especialitzada en l’abordatge de violències masclistes i responsable del Servei d’Atenció als Abusos en el Sector Audiovisual i de les Arts Escèniques, la funcionalitat de la denominada comissió d’abordatge, així com els procediments requerits quan es detecta una situació d’abús en l’entorn laboral. 

I és sobre aquest organisme que vam tenir l’oportunitat de conversar amb Alberich, descobrint les línies d’actuació que el fonamenten, els seus límits i els perfils professionals que requereix. D’altra banda, vam aprofundir en la importància de la restauració de les víctimes i el principi de confidencialitat, el paper de la informació en la no revictimització o la necessitat d’una mirada interseccional quan s’aborden casos d’aquesta naturalesa. 

M’agradaria començar assentant bases. A què ens referim quan parlem de comissió d’abordatge i sota quines circumstàncies és necessària la seva activació?

Normalment, quan es detecta una situació de violència masclista, no només s’ha de denunciar internament, sinó que s’han d’activar uns mecanismes d’actuació que han de ser coordinats per un grup humà específic: la comissió d’abordatge. Aquesta comissió pot estar formada per persones internes de l’organització, però tractant-se d’un cas de violència masclista s’aconsella comptar amb professionals externs perquè s’està valorant una situació complexa que ha impactat profundament en les persones de l’organització. En aquestes circumstàncies, és difícil per al personal intern separar-se del context i fer una valoració objectiva i curosa sense que es creuin altres interessos, opinions o afectes. Les persones externes poden aportar una perspectiva més imparcial.  

Aleshores, en primer lloc, la comissió d’abordatge ha de rebre la informació sobre la situació i, si es detecta un risc important, ha d’activar mesures cautelars de manera immediata. Per això, encara que hi hagi professionals externs, la comissió ha de mantenir una comunicació constant amb algú que formi part de l’organització. 

Un cop recollida la informació, la comissió valora la situació. Això implica entrevistar la persona afectada, així com la persona o persones que podrien haver comès les conductes d’agressió o violència. També es poden entrevistar altres individus de l’entorn que hagin presenciat els fets i recollir material provatori que pugui ajudar a compondre una mica millor què ha passat.  Ara bé, és important aclarir que la comissió no actua com un jutjat. No té aquesta funció, però sí que ha de fer una valoració detallada de la situació per determinar quines actuacions s’han de dur a terme. En aquest sentit, la comissió ha de redactar un informe, que s’eleva a les persones que tinguin capacitat de presa de decisions dins de l’organització i que són les que hauran d'aplicar unes mesures.

I sobre les mesures acostumem a pensar només en les sancionadores, que de vegades s’apliquen i altres no. Però, sobretot, cal tenir en compte les mesures de recuperació, reparació i de no repetició de la situació d’abús. Això implica reflexionar sobre què ha passat perquè aquest abús s’hagi desencadenat; què hauríem de modificar perquè això no torni a repetir-se; quin suport li podem donar a la víctima; com podem reparar-la tant a nivell psicològic com a través de mesures de restauració simbòlica; com podem reconèixer que s’ha fet un mal i que d’alguna manera demanem perdó pel paper que hem jugat com a organització per no haver pogut prevenir i aturat aquest dany. 

D’altra banda, trobo que és important tenir en compte la idiosincràsia del sector. Per exemple, en el cas de l’audiovisual, hi ha rodatges que poden durar només un dia. En situacions com aquesta, cal plantejar-se quines mesures són factibles. Algunes actuacions, com la reparació, sempre es poden dur a terme, però altres poden ser més complicades d’aplicar en aquest context tan específic.  

Quins són concretament els perfils que conformen aquesta comissió d'abordatge i quina persona pot activar-la?

Aviam, qualsevol persona pot fer una denúncia, inclús si és testimoni. Però, per activar tot el procediment de valoració que he explicat abans —i no estem parlant de mesures de protecció, prevenció o seguiment, sinó del que podríem nomenar com a "investigació" i poso cometes perquè no estem parlant d’una investigació judicial ni policial—, la denúncia ha d’haver estat feta per la persona afectada i en cas d’haver-la fet una altra persona, s’ha de contactar amb la víctima perquè doni el seu consentiment informat.  

Aquest consentiment és essencial. S’ha d’explicar molt bé en què consisteix tot el procediment, perquè es tracta d’una via que exposa i no sempre acaba sent reparadora, depèn molt de com es faci. Per això, és molt important que la persona que ha viscut la violència estigui d’acord i entengui què implica tot el procés.  

Pel que fa als perfils necessaris, mínimament, hi hauria d’haver un perfil de psicologia perquè no només pugui acompanyar i sostenir la persona afectada, sinó també per fer una valoració des d’un punt de vista psicològic, més pericial. D’altra banda, hauria d’haver-hi un perfil jurídic, una persona que entengui fins on es pot arribar, que sàpiga què significa tot això en termes legals, si està tipificat en algun lloc i que tingui la capacitat de posar nom i determinar quines conductes sí que són abús i quines no.  

Pel que fa a l’audiovisual, per exemple, també caldria algú que tingui familiaritat amb els rodatges i en general amb el sector perquè també pugui ajudar no només a comprendre i valorar la situació, sinó també a proposar mesures que siguin pertinents i aplicables en aquest àmbit. Des de fora se’ns podrien ocorre tota una sèrie de mesures que ens semblarien adequades, però que en aquest entorn concret són inviables. 

I dins d’aquest “procés d’investigació”, de quina forma es pot assegurar que no hi hagi una revictimització de la persona afectada?

Aquí parlem d’un concepte molt important, que és la diligència, especialment la diligència aguda. Aquest concepte s’associa sovint a l’administració pública i fa referència a la seva obligació d’actuar correctament per protegir els drets de la societat. En el cas de les persones que viuen violències masclistes o LGTBI-fòbiques, parlem de diligència en el sentit que hem d’actuar de forma curosa i respectuosa, com per exemple, posar un gran esforç en preservar la confidencialitat. Aquesta es tracta d’una de les qüestions més crítiques, ja que sovint es perd. Tothom tendeix a opinar, conegui o no el que ha passat. Es construeix un judici popular vinculat a les afinitats i a la ideologia. Aquesta situació és molt revictimitzant i afegeix encara més dolor a la persona que està passant per aquest procés. 

Llavors, per garantir aquesta cura i confidencialitat, la comissió ha d’estar formada adequadament amb professionals que coneguin què són les violències masclistes i LGTBI-fòbiques, entendre com es manifesten i com ha de ser el tracte amb una persona que es troba sota aquestes circumstàncies on poden florir sentiments de culpa o de vergonya. 

Això, però, no vol dir que la comissió hagi de ser un espai terapèutic. No és aquesta la seva funció. Però sí que és necessari comptar amb prou coneixements per fer un abordatge adequat que tingui en compte la situació de la qual s’està parlant; saber com dirigir les entrevistes amb cura és fonamental perquè estem abordant temes que afecten la intimitat de les persones.  

Un altre element crucial és la informació. De vegades ens passa per alt, però la informació és un factor determinant per no revictimitzar. És imprescindible informar a la persona afectada en cada moment sobre què està passant i què passarà. Sovint em trobo amb persones que han fet una denúncia i després no saben res del procés. Això genera molta ansietat i desconfiança. D’altra banda, també cal informar la persona denunciada. És important explicar-li què significa que hagi estat denunciada, quins són els seus drets i deures, o com pot respondre. 

I quan en un cas de violència masclista s’entrecreuen altres tipus de discriminacions, com la racial, de quina forma ha d’actuar la comissió d’abordatge?

Aquí, primer de tot, caldria que les comissions d’abordatge tinguessin una mirada interseccional, la qual no és fàcil d’aplicar, ja que requereix entendre que la vida és complexa i que les situacions de violència també ho són. Tot i això, és crucial integrar aquesta perspectiva perquè quan s’entrecreuen circumstàncies de desavantatge o de no privilegi pot intensificar-ser la violència viscuda.  

En canvi, quan algú es troba en una situació de privilegi i compta amb uns determinats recursos econòmics, tot i que la violència pugui haver estat la mateixa, disposarà de més elements de mitigació, és a dir, tindrà més possibilitats de poder pagar-se una teràpia per recuperar-se. Una persona amb una precarietat vital es pot veure més limitada. Potser ha d’aguantar més situacions no perquè ho vulgui, sinó perquè les seves necessitats econòmiques són urgents i això redueix la seva capacitat d’autodefensa.