Skip to main content

Acte de lliurament de la Medalla d’Or a Josep Maixenchs

El passat 18 de desembre, el membre d’Honor de l’Acadèmia i fundador de l'ESCAC, Josep Maixenchs Agustí, va rebre de les mans de l’alcalde de Barcelona, l’Excm. Xavier Trias, la Medalla d’Or al Mèrit Cultural que atorga l’Ajuntament de Barcelona.

Es reconeix així al cineasta, pedagog i impulsor de l’Escola de Cinema d’Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), Josep Maixenchs, “la seva important contribució a la formació de les darreres i actuals generacions de professionals de l’audiovisual que han projectat Barcelona al món amb nombroses produccions guardonades”, destacava l’alcalde en un  acte on també hi van participar el tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació, Jaume Ciurana; i la directora de cinema, Rosa Vergés.

Xavier Trias també va aprofitar per recordar que a Barcelona tenen la seva seu nombroses productores, l’Acadèmia del Cinema Català i “molt bons centres de formació, entre els quals l’ESCAC, la prestigiosa escola de cinema, que ha esdevingut un referent” i ha assenyalat que “bona part dels directors de cinema amb més projecció a Catalunya i portes enfora han sortit de l’ESCAC. Josep Maixenchs n’ha estat l’artífex i l’ànima des dels seus inicis”.

La cineasta i col·laboradora de l'ESCAC, Rosa Vergés va procedir a la lectura d’una glosa magnifica, que de tant, us la deixem a continuació perquè també la pugueu gaudir.

Si voleu veure totes les fotos de l’acte de lliurament de la Medalla d'Or, feu ‘clic’ al següent enllaç del Flickr de l’Acadèmia

______________________________________________________________________________________

Senyor Alcalde, regidores, regidors, autoritats, familiars, amics…estimat Josep

El cinema, avui protagonista al Saló de Cent de l’Ajuntament de la nostra ciutat, ha representat una fita important per a la humanitat: atrapar les imatges en moviment i projectar-les en una pantalla. El cinema ha existit sempre i només calia inventar-lo. Al llarg dels segles, artistes, científics i pensadors han volgut conèixer, amb la seva sensibilitat, tot allò que s’observa a la natura, la condició humana, el que es passeja a la ment i el cor. Ha estat present en totes les manifestacions artístiques.

Els grans creadors, no tenien ni molt menys les possibilitats tècniques que tenim ara i feien servir una càmera figurada per retratar el món mitjançant la literatura, la pintura, l’escultura, el teatre, la música, la investigació…

Si ens endinsem en l’obra d’aquells que han transcendit la seva època, descobrirem molt cinema: Goya ha estat un bon documentalista, un cineasta valent que pintava, com si rodés, escenes de guerra per denunciar la injustícia. Com a director de fotografia, Vermeer és excel·lent. El Bosco supera la Disney. Els efectes especials espectaculars dissenyats per Leonardo da Vinci, encara son útils. Amb Las Meninas, Velázquez demostra ser un bon director d’actors, enquadrant una família. Miquel Àngel va ser el responsable d’una superproducció en format panoràmic, la Capella Sixtina. Als claustres romànics hi ha episodis de melodrama amb escenes quotidianes que funcionen com a capítols d’una sèrie televisiva. Els constructors de la mesquita de Còrdova han estat immillorables enginyers de so. Van instal·lar dolby stereo a les sales, on es pot sentir el xiuxiueix de l’aigua o bé el secret entre les columnes, amplificant el misteri i la màgia del so. Bach, Beethoven, Mozart i Strauss, signen encara bandes sonores i els guionistes que més treballen són, probablement, Homer, Shakespeare, Cervantes o Edgar Alan Poe. Tots ells i molts d’altres són els nostres antecedents cinematogràfics.

Quan va néixer el cinema, a finals del segle XIX, se’l va anomenar la fàbrica dels somnis: no podien imaginar aquells pioners que es convertiria en el que és ara, una xarxa de comunicació, d’entreteniment, identitària i un patrimoni cultural imprescindible. Què en diria Chaplin dels Temps Moderns?

Els cineastes del segle XXI seguim buscant el misteri i potser tenim més feina. La facilitat en el consum d’imatges exigeix formar-nos amb criteri i tenir una bona base d’alfabetització artística.

El vertiginós avanç tecnològic obliga a dominar les imatges inventades o captades del món exterior. S’escurça la distància entre creadors i espectadors, i això representa un nou repte.

I és en aquest sentit que pren valor que la ciutat de Barcelona distingeixi avui un gran cineasta, Josep Maixenchs, que ha sabut, amb humilitat, fundar una petita fàbrica on es manufactura un material intangible, fet d’imatges. Ell també ha estat a casa nostra un pioner, i és que des de la formació ha aconseguit dignificar una professió que es debat entre l’art i la indústria, elevant-la a caràcter universitari.

De ben segur que no es prendrà aquest honor com a cosa personal. I és perquè du darrere seu una llarga llista de noms, que, com una constel·lació, s'han escampat per l'univers audiovisual i brillen amb llum pròpia.

El nom de Josep Maixenchs és indissociable al de l'Escac, que té prestigi arreu del món i consolida una labor d’equip, pacient i decidida, al llarg de molts anys, envers la formació en l’àmbit del cinema. Actualment, un degoteig de graduats a l’escola signen com a professionals els títols de crèdit de pel·lícules catalanes, espanyoles i també internacionals.

Això ha estat possible gràcies a una aventura molt personal que mereix ser narrada com una faula, la d’un home que somia ben despert i la d'un nen que de ben petit es va deixar enlluernar per la màgia del cinema, per les històries que prenien vida a la pantalla.

L’educació cinematogràfica de Josep Maixenchs es fonamentava en sessions dobles, on va aprendre tot allò que ha sabut retornar, impregnant d’il·lusió les noves generacions. Aquell vailet, que encara ara es resisteix a creure que hagi estat capaç de muntar-la tan grossa, no va tenir un camí fàcil. La seva era una època fosca. Vivia en un país gris, on una dictadura s'havia empassat tots els colors. En una postguerra desesperançada i pobra. Però els seus referents eren a la pantalla i es va entossudir a fer-los aterrar. Tenia una especial habilitat per caçar tota estrella que veia i, com a bon observador, fixava a la seva ment.

Va saber ben aviat que aquella descoberta la volia compartir. No podia convertir-se en director de cinema, cosa que no era al seu abast. És llest i se les va enginyar de manera molt curiosa. Es va decantar per la formació que, com una llanterna, projectaria llum al llarg del seu camí. Ja veuria com filtraria el cinema en tot el que faria!

Va improvisar, com li agrada fer, i es va trobar al cap de pocs anys al seminari. Sempre ha estat molt agraït al Escolapis, que van donar-li no només els coneixements, que són els fonaments de la seva filosofia de vida, sinó que, segons ell, els va enredar per iniciar una aventura que anava més enllà de la docència, cine fòrums i projeccions al seminari, plenes de situacions pròpies d'una pel·lícula, com ara Cinema Paradiso.

Amb la seva tossuda actitud emprenedora, els va fer còmplices d’un procés formatiu, que ha dinamitzat el sector cinematogràfic. Com tots els herois involuntaris, discretament ha teixit una xarxa magnífica de nous cineastes. Nois i noies veuen recompensat el seu talent gràcies a la confiança, la persistència, l’oportunitat i el dret a tenir una bona formació.

Josep Maixenchs, va rebre l’encàrrec de crear un centre de formació professional als Escolapis de Sarrià, una institució que celebra ara cent-vint anys. I es va fundar allí el Centre Calassanç, que trampejant lleis i requisits havia de proveir de tècnics ben formats en imatge i so, la nostra indústria i que ha estat la llavor de la qual ha germinat l’Escac. Una escola amb voluntat d’establir un pont entre la formació i el futur professional dels seus alumnes.

Sens dubte, podríem dir que Josep Maixenchs és un home que ha aconseguit realitzar el seu somni, que és el dels alumnes que han trobat a l’escola de cinema les eines imprescindibles per aprendre i equivocar-se, per créixer i saber desenvolupar la seva pròpia mirada. Josep Maixenchs és un cineasta amb majúscules. I tot perquè no es va acontentar a veure pel·lícules. Per a ell, el cinema és un espectacle meravellós. El viu com una passió amorosa. L’Escac és la culminació d’aquest enamorament que, com ell mateix reconeix, ha estat estat també, de vegades, tèrbol.

Aquest és el nucli de tot el que simbolitza aquesta medalla. Conté l’obra d’un ciutadà exemplar. El reconeixement que avui ell rep, en nom de la ciutat de Barcelona, s’estén a l’equip docent i administratiu de l’escola i a tots els alumnes que reben el títol de graduat superior, any rere any, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, en un acte solemne.

Coincideix aquest acte amb el vintè aniversari de l’Escac. La darrera promoció ha estat apadrinada pels alumnes de la primera. Tota una declaració d’intencions d’una institució que funciona com una gran família.

En el darrer acte de graduació, en el seu discurs, Josep Maixenchs va emprenedors amb prou gosadia per transformar la societat. El portaveu dels alumnes, en aquell mateix emotiu acte, va declarar que els darrers quatre anys no només havien après cinema, sinó també a viure i a conviure.

L’Escac gestiona talent, crea equips humans amb interessos comuns i els atorga una convivència artística valuosa. Des de fa vint anys, es roda una pel·lícula sens fi; s’activa el mecanisme d’una càmera vital que enregistra il·lusions. Diàriament sonen a l’escola claquetes i moltes veus criden: motor i acció.

Aquestes veus mereixen una continuïtat. Per més que la situació actual sigui tan adversa i complicada per al nostre cinema, l’entestament a obrir-se camí és contundent.

Barcelona acull ara mateix el rodatge de quatre llargmetratges dirigits per joves graduats a l’ESCAC, probablement envoltats pels seus companys d’escola, que assumeixen les tasques de guió, producció, direcció artística, fotografia, so i muntatge.

El cinema català, malauradament avesat a lluitar per la seva visibilitat i pel seu reconeixement, avui té molt a celebrar. Aquesta valuosa medalla d'or atorgada a Josep Maixenchs és garant d’excel·lència, sensibilitat, vitalitat, voluntat creativa, de talent, coratge, esforç i tenacitat, de valors, lleialtat i de futur. Barcelona premia un home extraordinari, un humanista exemplar, un gran cineasta.

Els qui estimem el cinema, per la seva capacitat de transmetre emocions i d’enriquir el nostre imaginari, fem part d’aquesta medalla. Hem de saber defensar el dret a la cultura, el millor signe de la nostra identitat. Som responsables del llegat que deixem a les noves generacions.

El cinema retrata emocions, i de ben segur que la imatge d’avui és de pel·lícula. I té premi!

Visca el cinema! Visca Josep Maixenchs!

Moltes gràcies

Rosa Vergés

18 de desembre de 2014

Saló de Cent, Ajuntament de Barcelona