Belén Funes i Marçal Cebrian comparteixen el procés d'escriptura de "La hija de un ladrón" a la xerrada organitzada pel GAC i l'Acadèmia
Els premiats a Millor guió dels XII Premis Gaudí han compartit les fases, secrets i processos d'escriptura darrere de La hija de un ladrón
El dimecres 26 de febrer, amb un gran èxit d'assistència de públic, Belén Funes i Marçal Cebrian, guionistes de La hija de un ladrón, protagonitzaven la tradicional xerrada que el GAC (Guionistes Associats de Catalunya) i l'Acadèmia del Cinema Català organitzen cada any amb els premiats a Millor guió dels Premis Gaudí.
La xerrada s’iniciava amb una pregunta llançada pel moderador de la sessió Sergi Portabella: d'on sorgeix la temàtica de la pel·lícula? Funes contestava fent referència al seu primer curtmetratge, Sara a la fuga (2015), protagonitzat per una jove que viu en un centre d'acollida per a menors i espera que un dia el seu pare torni. La intenció inicial quan es plantejava la pel·lícula no era reprendre la història del curt, però després dels primers mesos d'escriptura juntament amb Marçal Cebrian, co-guionista també del curt, veien clar que el punt de partida de la història que volien explicar era la Sara, aquesta adolescent solitària, convertida en una dona. Funes parlava també de la finitud de l'univers narratiu que comparteixen amb Cebrian, amb qui ha escrit els seus dos curtmetratges, i en la família com a eix central d'aquest univers temàtic. Cebrian afegia que no es tracta de quelcom necessàriament negatiu, citant com a exemple el cineasta de la nouvelle vague Éric Rohmer, que treballava sempre sobre estructures i temes similars a l'hora d'abordar les seves pel·lícules.
Aprofundint sobre els processos d'escriptura, Belén Funes, va destacar la importància de la reflexió prèvia abans de posar-se a escriure el guió. Es tracta d'un temps que es pot allargar fins a un any en el seu cas, durant el qual es prenen decisions clau com la temporalitat de la narració o el punt de vista que tindrà la història. A més, tant ella com Cebrian coincideixen en la necessitat de documentar-se i estar en contacte amb la realitat sobre la qual escriuen durant el procés de guionització, fet que els acosta molt al cinema documental i a l'Escola de Cinema de Cuba d'on van aprendre a "escriure al carrer", en les seves pròpies paraules. És per això que es van entrevistar amb professionals de serveis socials i d'atenció a joves, amb noies que estaven vivint situacions similars a les de la seva protagonista i am advocats especialitzats en casos de custòdia com els que mostra el film. D'aquest contacte amb la realitat el que n'extreuen són detalls, elements quotidians, que acaben dotant de versemblança a la història. Un bon exemple és l'escena final on la Sara, la jove protagonista del film, ha d'anar a judici per obtenir la custòdia del seu germà petit. Funes confessava que sense aquest procés de documentació previ, no hagués estat capaç aquesta d’escriure la seqüència i dialogar-la com ho va fer, adoptant literalment frases i gestos observats en gravacions de judicis similars o extrets de converses amb advocats.
Pel que fa a l'escriptura de les seqüències i dels diàlegs, els dos guionistes treballen de manera conjunta, escrivint sempre junts, sense repartir-se les escenes. Plantegen i integren la posada en escena en el moment de la seqüenciació i, durant l'escriptura dels diàlegs, busquen sempre que els personatges estiguin vius, que no només parlin sense fer cap acció. Tot el procés d’escriptura parteix sempre de la certesa que moltes coses variaran durant el rodatge, doncs tant Funes com Cebrián es nodreixen de la capacitat i llibertat als actors per moldejar els personatges i modificar frases per portar-los al seu terreny. “El guió s’ha d’entendre com un motlle que s'ha d'adaptar a la realitat", comentava Cebrián. El guionista va assistir a totes les jornades de rodatge, un fet poc habitual, i la seva funció es va centrar en portar el control narratiu i en procurar que les seqüències no quedessin sobreexplicades.
La xerrada va concloure analitzant la contribució en la construcció del guió tant de Bernat Aragonés a la sala d’edició, com dels productors executius de la pel·lícula, Alba Bosch i Antonio Chavarrías, que van acompanyar tot el procés, des del desenvolupament del guió fins al muntatge final, reivindicant així la centralitat dels productors també des d'una vessant creativa essencial pel projecte.