Lluís Miñarro, Premi Pepón Coromina 2020 de l’Acadèmia del Cinema Català
El jurat format per Valérie Delpierre, Isaki Lacuesta, Nausicaa Bonnin, Raül Refree i Ariadna Ribas distingeix una trajectòria atrevidíssima de més de cinc dècades
Menció especial per al col·lectiu Dones Visuals, per la seva extraordinària tasca en pro de la igualtat d'oportunitats al sector audiovisual català
El productor, director i guionista Lluís Miñarro ha estat distingit amb el 7è Premi Pepón Coromina, un guardó de l’Acadèmia del Cinema Catala vinculat a la memòria del carismàtic productor català que ha premiat pel·lícules, iniciatives culturals i cineastes com Bigas Luna (2013), Hammudi Al-Rahmoun Font (2014), El camí més llarg per tornar a casa (2015), La Academia de las Musas (2016), Nely Reguera (2017) i el D’A Film Festival (2018).
El proper dia 15 de setembre, l’Acadèmia del Cinema Català farà entrega del guardó en un acte al Club Patí Vela de Barcelona, en el que Carlos R. Ríos, director del Festival de Cinema D’A de Barcelona, conversarà amb Lluís Miñarro sobre la seva trajectòria i sobre el concepte de risc en la creació, la producció i la programació cinematogràfica. Carlos R. Ríos va recollir el 2018 el 6è Premi Pepón Coromina atorgat al Festival D’A, com a aposta arriscada per l’autoria i el nou talent local. Miñarro rebrà el guardó de mans de Marta Molins, Presidenta Honorífica del Premi i vídua del productor que li dona nom.
El jurat d’aquesta setena edició, format per Valérie Delpierre, Isaki Lacuesta, Nausicaa Bonnin, Raül Refree i Ariadna Ribas, ha reconegut a casa una trajectòria que acumula distincions a festivals internacionals com Canes, Venècia, Karlovy Vary, Locarno, San Sebastián o Gijón, i que, en paraules del jurat, “personifica com poques tot allò que reivindica el guardó: el risc, la innovació i la creativitat, que han estat per Miñarro una forma de vida. Fundador de cine-clubs als anys 60, crític als 70 i productor des dels 80 d'una filmografia esplèndida i emocionant, Miñarro ens ha fet visible un cinema transfronterer que sense la seva tasca no hauríem tingut a l'abast, o senzillament, no existiria. Des del 2009, Miñarro ha dirigit sis pel·lícules personalíssimes. El títol d'una d'elles, Stella Cadente, estrella fugaç, podria servir-nos per retratar l'esperit lluminós, emocionant i romàntic de l'obra de Miñarro. Però, en realitat, el més insòlit de l'estela Miñarro és que no ha estat fugaç, sinó tot el contrari: una aposta atrevidíssima sostinguda durant més de cinc dècades. Entreguem, per tant, aquest guardó com un gest d'agraïment, i per encoratjar cineastes i espectadors futurs a seguir els camins que Miñarro ha anat obrint”.
Per a la setena edició del Premi Pepón Coromina, l’Acadèmia ha recuperat com a guardó oficial el disc d’acer que l’artista Àngels Ribé, Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya 2012, va fer per a la primera edició del premi el 2013.
Menció especial a Dones Visuals
El Jurat també ha atorgat una menció especial al col·lectiu Dones Visuals “per haver dut a terme una feina necessària des de la seva fundació l'any 2017, facilitant eines creatives i recursos a les dones de l'audiovisual, i fomentant una paritat que encara queda lluny”. Destaquen entre les seves iniciatives el Pla d'acció per donar suport a les cineastes i visibilitzar el seu treball, els programes d'acompanyament de projectes (Acció Viver, Acció Curts i Acció Producció) i el primer directori de les dones professionals de l'audiovisual català, Directori&Comunitat.
Lluís Miñarro
Lluís Miñarro (Barcelona, 1949) s’inicia en el món del cinema a través dels cineclubs, participant en la creació del Cineclub Arts el 1967, organitzant cicles de cinema en el Cineclub Mirador el 1970 i a través de la crítica a les revistes Destino i Dirigido por.
El 1989 funda la productora Eddie Saeta, des d’on produeix més de 40 títols que han obtingut un gran reconeixement en els grans festivals nacionals i internacionals. Com a productor ha donat suport a propostes arriscades i innovadores de cineastes locals, com el debut d’Albert Serra, Honor de cavalleria (2006), i posteriorment El cant dels ocells (2008). També és responsable de la producció de Cosas que nunca te dije (1996), la segona pel·lícula d’Isabel Coixet; Les mans buides (2003), de Marc Recha; En la ciudad de Sylvia (2007), dirigida per José Luis Guerin, o El muerto y ser feliz (2012), de Javier Rebollo, entre d’altres.
A nivell internacional, Lluís Miñarro ha treballat amb directors com Apichatpong Weerasethakul, produint el film Uncle Boonmee who can recall his past lives (2010); Manoel de Oliveira, amb qui ha coincidit en dues ocasions, amb els films Singularidades de una chica rubia (2009) i El extraño caso de Angélica (2010); Lisandro Alonso, amb Liverpool (2008); o Naomi Kawase, amb el film Still the water (2014), estrenat al Festival de Canes, on Eddie Saeta ha participat en set ocasions.
En el camp de la ficció, Miñarro és autor de dos llargmetratges: Stella Cadente (2014), estrenada al Festival de Rotterdam i guanyadora dels Premis Gaudí a Millor vestuari i direcció artística, un film d’època protagonitzat per Àlex Brendemühl que es posa a la pell del rei Amadeu I que va governar Espanya entre 1870 i 1873; i Love Me Not (2019), el títol més recent de la seva filmografia, protagonitzada per Ingrid García-Jonsson, Francesc Orella, Lola Dueñas i Oliver Laxe, estrenada al Festival de Rotterdam, on reflexiona sobre la figura de Salomé i Herodes i situa aquests personatges bíblics en el context de la Guerra d’Iraq. També ha dirigit dos curtmetratges, 101 (2012) i Escudella (2015), i dos documentals, Familystrip (2009) i Blow-Horn (2009).
Miñarro ha sigut jurat a festivals com Locarno, Karlovy Vary, San Sebastián o Buenos Aires i ha protagonitzat retrospectives arreu del món. Va editar el llibre 100 Cinema Shots el 2008 i va rebre el Premi Ciutat de Barcelona el 2010. És membre de l’Acadèmia del Cinema Català des de l’any 2008.