Skip to main content

Ens deixa Francesc Betriu, Gaudí d'Honor 2020


El cineasta va rebre el Premi Gaudí d'Honor - Miquel Porter en la passada edició dels Premis Gaudí

Francesc Betriu ens ha deixat a l'edat de 80 anys, amb una trajectòria com a director, guionista, productor, distribuïdor i crtític de cinema de més de sis dècades a les espatlles. En la passada edició dels Premis Gaudí, el cineasta lleidetà va ser reconegut amb el Premi Gaudí d'Honor - Miquel Porter, que va recollir just l'endemà del seu 80è aniversari, en homenatge a la seva carrera pionera i inclassificable, que va patir la censura del franquisme. La seva filmografia inclou adaptacions de grans clàssics d'autors com Segarra, Rodoreda, Sender o Marsé, curtmetratges, documentals de creació, sèries, comèdies i sàtires.

A mode d'homenatge recuperem l'entrevista que li va fer el periodista Àlex Montoya publicada al suplement especial dels XII Premis Gaudí publicat el 12 de gener amb La Vanguardia:

FrancescBetriu GaudiHonor 2

ACC - White Horse by Martí Pujol.

La trobada, al Café de l'Òpera de la Rambla, el fa jugar a casa: allà va rodar gran part de la que és, potser, la seva pel·lícula més popular, Mònica del Raval (2011). Transmet un aire tan discret com trapella, sornegueria en veu baixa, i conquereix el periodista amb un grapat d'anècdotes impublicables, mentre repassa mig segle d'una trajectòria cinematogràfica que acceptaria adjectius com lliure, subversiva, visionària, gamberra, i, de vegades, censurada. "No sé si he estat un director maleït perquè he pogut fer moltes coses, però sí m'ho han dit de vegades. Potser no he tingut massa sort amb alguns productors i exhibidors", confessa sense amargor Francesc Betriu (Organyà, Lleida, 1940). La seva elecció com a Premi Gaudí d'Honor d'enguany és un acte de justícia poètica que reivindica l'autor de títols importantíssims (i sovint massa complicats de veure), com Corazón solitario (1973), Furia española (1975), La viuda andaluza (1977), Los fieles sirvientes (1981) o Sinatra (1988). I que posa en valor, també, algunes celebrades adaptacions literàries per la gran i la petita pantalla, com La Plaça del Diamant (1981), Réquiem por un campesino español (1985), Vida privada (1987) o Un día volveré (1993).

Part d'una generació de creadors sorgits de la madrilenya Escuela Oficial de Cinematografía, formats en la foscor franquista i consagrats als primers anys de democràcia, Paco Betriu va compartir estudis amb Manuel Gutiérrez Aragón, Antonio Drove o José Luis García Sánchez. Amb ells, va assumir l'aventura de fundar, l'any 1969, In-Scram, una productora de curtmetratges que fou banc de proves i rampa de llençament d'un cinema que avançava nous temps, i que va disparar les carreres d'aquells joves destinats a sacsejar el cinema espanyol de l'època.

Vistes avui, les teves primeres pel·lícules tenen alguna cosa molt boja i provocadora, gens convencional, crítica i, alhora, molt lliure... Com et definiries com a cineasta?
No ho sé, em costa molt, i tampoc m'interessa gaire. Sí penso que hi ha una coherència dins la meva obra. M'han definit com a inclassificable, arriscat. Provocador? Suposo... És possible que la repressió en la qual ens movíem fomentés aquesta reacció provocadora dels meus primers treballs, i que, amb una altra intensitat, continua reflectint-se en els meus darrers films. Algú em va dir fa poc que jo sempre feia la mateixa pel·lícula, i tenia certa raó. Hi ha coses a Mònica del Raval que pensava que eren novedoses i resulta que ja les havia fet 40 anys abans a Gente de mesón, el meu primer curt. També crec que, en realitat, la carrera d'un agafa forma per les feines que fa, però també per les que no ha pogut fer: jo vaig estar treballant tres anys preparant La Ciudad de los Prodigios, per exemple. Tampoc vaig poder adaptar mai Aves de paso, la novel·la de J.M. Riera de Leyva, el projecte que més interés he tingut en rodar a la meva vida.

Si algú pot parlar de censura ets tu: Furia española és paradigmàtica. La van prohibir durant sis mesos i només es va estrenar després de patir 22 talls, 11 minuts de metratge. Avui és un clàssic però pocs l'hem pogut veure en una versió propera a la inicial...
Existeixen diverses versions. No fa gaire la van emetre a la tele, però en la versió més tallada de totes. El Festival de Cine de Madrid la va recuperar incloent-hi moltes escenes eliminades. De la censura franquista no s’escapava ningú. Totes les pel·lícules que es van rodar en aquella època, repeteixo, totes, van ser, en major o menor mesura, víctimes de la censura. Furia española fou un cas més. La vam fer gràcies a la complicitat i la inconsciència de Lluis Puigvert, un muntador de cinema que un bon dia va decidir passar-se a productor, amb més voluntat que calers, i es va atrevir a finançar un guió que havia estat, dues vegades, prohibit en la seva integritat. Com que no hi havia forma d'obtenir el permís necessari, José Luis García Sánchez va escriure un altre guió que no tenia res a veure, es deia Una pasión azulgrana, i aquest sí el van aprovar. Però jo vaig rodar el prohibit. I, és clar, quan vam presentar el film acabat al Ministerio de Información y Turismo, la censura va guardar-lo a un calaix. Recordo que el Festival de Cannes va demanar la pel·lícula i el Ministeri va contestar que no existia. Hi havia escenes, com les de Puma Salvaje (un suposat anunci publicitari d'un desodorant fàl·lic que va apareixent al llarg del metratge), que van provocar molt de merder... Al final la vam poder estrenar, entre d'altres motius, per una carta a favor signada per 33 crítics. I va funcionar molt bé fins i tot amb els talls.

Es va convertir en un títol de culte. Pedro Almodóvar la va escollir entre les seves 10 favorites del cinema espanyol i circula la llegenda urbana que va ser la darrera pel·lícula que va veure Franco, poc abans de morir.
Als pocs dies de l'autorització, i abans de la seva estrena comercial, van projectar Furia española al Palacio de El Pardo. Pensant pel títol que es tractava d’una exaltació patriótica, la sorpresa que s'enduria Franco seria espatarrant. Diuen que va ser una de les últimes pel·lícules que va veure i, encara que no està contrastat, sembla que va abandonar la sala a meitat de projecció. No m'estranyaria gens.

La teva experiència amb la censura venia d'abans, quan Fraga Iribarne va prohibir el documental sobre la visita dels Beatles a Madrid que vau rodar amb Pedro Costa l'any 1965.
Sí, totes les imatges que han quedat d'aquella visita les vam rodar nosaltres. Vam acompanyar-los a tot arreu i vam filmar el concert. Però la dictadura va decidir que no se n'havia de parlar, i només van aprofitar el material per una peça molt curta del No-Do. No ens van permetre muntar el documental com teníem previst, però ens van pagar 5.000 pessetes a cadascun, encara guardo el rebut. Molts anys després es va recuperar part del metratge inèdit, però sense so. I jo hi surto molt, al costat de John Lennon, de Paul McCartney...

Llavors lluitàveu contra la censura. Avui...
Afortunadament no hi ha res comparable a la censura franquista. Ara el problema és la dictadura de les televisions i les plataformes digitals: amb massa freqüència les decisions les prenen executius nouvinguts d’altres camps i que no tenen molta idea de què és el cinema. Per això molts creadors ens veiem obligats a autofinançar-nos. Jo he presentat en els últims anys quatre projectes a TV3 que han estat rebutjats, i sense les televisions, és pràcticament impossible aixecar un film.

Tornant a la teva carrera, el lumpen barceloní ha estat una constant. Què era tan interessant?
No ho sé, m'ho hauria hagut de preguntar a mi mateix i no ho he fet mai. És veritat que la vida al Raval sempre m'ha interessat molt, i dec ser el director que més ha rodat al barri. Segurament m'atreia la gent d'allà. Però també la del món de les varietés. Els reclutava per aparèixer a les meves històries. I m'agradava utilitzar com a actors a persones que no havien fet mai cinema. Així vaig conèixer el Llàtzer Escarceller, que venia cacauets a Les Golondrines, i que va acabar sortint a diverses pel·lis meves, abans de fer-se famós amb el Filiprim i el Makinavaja...

Hi va haver un moment en que vas reconvertir-te en adaptador literari.
Això va com va, perquè, en realitat, la primera pel·lícula que vaig voler fer, després de sortir de la Escuela de Cine, va ser La Plaça del Diamant. Potser no hagués rodat mai Corazón solitario i hagués fet un altre tipus de cinema. Més endavant arribaria el moment, en gran part gràcies a que la Mercè Rodoreda, que era molt cinèfila, havia vist el meu curt Bolero de amor, i va ser una targeta de presentació. Hi va haver molts directors interessats: Juan Antonio Bardem, Jaime Camino, Pilar Miró... Amb el temps vaig adonar-me que la versió cinematogràfica en surt molt damnificada: la vam pensar com una sèrie de quatre capítols per TVE i, per culpa d'un acord comercial, vam haver de tallar la meitat del metratge per fer una versió pels cinemes. Es perdien massa coses.

MIRAR ENDAVANT

Als darrers anys, Paco Betriu ha mantingut la seva creativitat, jugant amb el gènere documental a Mònica del Raval o a El día que murió Gracia Imperio (2013), on res és el que sembla, on tot és tan real com la vida mateixa o tan fantàstic com un conte de fades. "Segurament, de tota la meva carrera, Mònica del Raval és la pel·li que més s'acosta al que volia fer", afirma. No fa pas gaire, va veure com queia un altre projecte il·lusionant, sobre el sexe a la tercera edat: "Ja no el faré. Estic a punt de complir 80 anys, ja m'estic acomiadant", diu a mode d'advertència, per després contraatacar, rialler, i explicar el seu engrescament amb dos projectes que van prenent cos: "Estic fent dues pel·lis amb l'iPhone, experimentals, aquest matí he estat gravant", i ensenya algunes imatges al bocabadat periodista.

Ara que rodes amb el mòbil i fora de la indústria, què n'opines de la salut del cinema català?
El nivell creacional ha estat sempre molt per sobre de l'industrial i, molt especialment ara, amb l’aparició dels nous valors sortits de l’ESCAC. Però el mal consubstancial del cinema català, ara i abans, és la falta d’una indústria de debò, amb una planificació a mig i llarg termini. Va haver-hi una època, als anys 60, que semblava que es creava una autèntica indústria amb els Balcázar, Iquino, Isasi, Profilmes… Però va ser una cosa passatgera. Ara ens trobem que moltes pel·lícules són una aventura sense continuïtat. Es creen productores per un únic film. I el nostre cinema depèn massa de les subvencions, i això no és bo.

Saps què diràs quan recullis el Gaudí d'Honor?
Estic molt content perquè aquest és un premi que un no s'espera, no postules per aconseguir-lo, ve de sorpresa. Sí vull fer-lo extensible a molts directors de la meva generació, que vam tenir la mala sort de començar amb el franquisme i la bona de continuar en democràcia. I dedicar-lo a tota la gent que ha col·laborat al meu cinema: les pel·lícules no són del director, és mentida! Imagina't la quantitat de persones que hi treballen. I jo he repetit sovint amb tècnics i actors.

Tant de bo que la gala no coincideixi amb un partit del Barça, perquè tu, com el Cassen a Furia española, ets més culer que el pal de la bandera!
(riu) Sí, soc molt del Barça, soci des dels 8 anys. Ara m'agrada menys, perquè veig massa tendència al resultadisme, i a mi sempre m'ha agradat el bon joc. Em sembla que tornarem a patir, al bucle que vivíem abans de Cruyff...