L'Acadèmia del Cinema Català reivindica el gènere del terror fet a casa nostra
TerrorMolins, un dels festivals més antics del país, acollirà el 9 de novembre l’acte anual de recuperació de la memòria cinematogràfica impulsat per l’Acadèmia
El programa, comissariat per Jordi Sánchez Navarro, reivindica la mirada autoral de Pere Portabella, Miquel Iglesias, Vicente Aranda, Chicho Ibáñez Serrador, Agustí Villaronga, Bigas Luna, Bred Anderson i Jaume Balagueró
La iniciativa inclou un recorregut per la història del gènere a Catalunya a través dels escenaris protagonistes de títols emblemàtics, com [REC], Las crueles o Tras el cristal
El terror català serà el 2024 el protagonista de l’acció de recuperació del patrimoni cinematogràfic que impulsa anualment l’Acadèmia del Cinema Català, comissariada en aquesta ocasió per Jordi Sánchez Navarro. L'investigador i programador ha seleccionat vuit títols icònics per traçar un recorregut geogràfic, històric i estilístic pel gènere a Catalunya i reivindicar-ne les aproximacions personals d’autors cabdals com Pere Portabella, Miquel Iglesias, Vicente Aranda, Chicho Ibáñez Serrador, Agustí Villaronga, Bigas Luna, Bred Anderson i Jaume Balagueró, i l'especial importància de les localitzacions com a poderoses eines narratives en aquest gènere cinematogràfic.
El festival TerrorMolins, un dels més antics de Catalunya amb més de cinquanta anys d'història, acollirà aquest dissabte, 9 de novembre, la presentació de l'itinerari, la projecció de ¿Quién puede matar a un niño?, de Chicho Ibáñez Serrador, i la taula rodona Els paisatges de les nostres pors: una geografia del gènere a Catalunya, amb el director Jaume Balagueró, la crítica Desirée de Fez i el mateix comissari del programa, Jordi Sánchez Navarro. Investigador expert en cinema fantàstic i director dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació, Sánchez Navarro ha signat desenes d'articles i llibres sobre cultura visual i història i estètica del cinema, a més de ser sotsdirector del Festival de Sitges, on actualment programa la secció d'animació, Anima't.
En el marc de la línia de recuperació patrimonial encetada per l’Acadèmia del Cinema Català el 2016, i que ha recuperat desenes d’espais de gran significació en la història del cinema a Catalunya, enguany l’entitat vol reivindicar un gènere de gran tradició autoral, arrel i popularitat a casa nostra, sovint menyspreuat i considerat de poc valor artístic. El reconeixement al cinema de terror s’afegeix a les vuit accions dutes a terme per l’Acadèmia fins ara: el 2016 va posar el focus en la Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, escenari de la llegendària pel·lícula Campanadas a medianoche, i convertit en lloc de pelegrinatge pels estudiosos i seguidors del seu director, Orson Welles. L’any següent es va reivindicar la importància dels Estudis Balcázar i d’Esplugas City, referents de la indústria cinematogràfica durant els anys 60 i 70, lloc essencial per entendre el fenomen dels spaghetti-westerns rodats i produïts a casa nostra. L’any 2018 fou el torn dels primers estudis de cinema sonor de l’Estat espanyol, els Orphea Films i els Estudis Trilla, ubicats a la muntanya de Montjuïc. El 2019, l’Acadèmia es va sumar al reconeixement de la UNESCO a Terrassa com a ciutat creativa en l’àmbit cinematogràfic, i el 2020 va retre homenatge a les tretze sales de cinema centenàries i encara actives. El 2021 seria el torn d’Elena Jordi (Cercs, 1882 - Barcelona, 1945), estrella del vodevil, empresària teatral i primera directora de cinema d'Espanya, marginada per la historiografia. La reivindicació del cineclubisme català, associat a les avantguardes artístiques i gestat en els moviments culturals de la Segona República, i la recuperació de la memòria del cinema quinqui, icona de les perifèries urbanes durant la Transició, han estat les darreres accions memorials de l’Acadèmia.
Una geografia del terror
Seguint amb la línia de recuperar gèneres del nostre cinema en els quals els espais adquireixen una importància cabdal en termes narratius, a través de l’acció d’enguany l’Acadèmia explora i situa en el mapa diversos títols i escenaris del cinema de terror català construint un itinerari geogràfic de les nostres pors. Els pobles petits allunyats dels grans nuclis urbans i els indrets rurals remots “on mai no passa res” han estat escenaris perfectes per a les històries més terrorífiques. Però també la gran ciutat ha esdevingut escenari icònic del gènere, on l’aïllament i l’alienació es converteixen en temes centrals que condueixen a pors existencials i a qüestionar-se el nostre lloc en el paisatge urbà i, per tant, al món. Les tensions socioeconòmiques i polítiques constitueixen un excel·lent motor per al cinema de terror, i permeten abordar qüestions com la diàspora urbana, l’exili del camp a la ciutat, el cosmopolitisme i l’espectre del desenvolupament desigual. En conjunt, una geografia del terror on l’espai es converteix en un personatge més.
Vuit títols icònics del gènere
Les vuit pel·lícules seleccionades configuren un recorregut històric, geogràfic i estilístic pel cinema de terror català que arrenca el 1969 amb Las crueles, de Vicente Aranda, rodada entre la zona alta barcelonina (a l'edifici de Ricardo Bofill Viviendas Calle Bach 4, al Turó Park) i poblacions costaneres catalanes (la platja de la Fragata a Sitges o la muntanya de Rocamaura a Torroella de Montgrí). Continua el 1970 amb l’històric documental experimental Vampir-Cuadecuc, de Pere Portabella, que pren com a base El Conde Drácula de Jesús Franco. Va ser rodat entre els Estudis Balcázar d'Esplugues de Llobregat, una de les infraestructures cinematogràfiques més importants de la història del cinema a Catalunya, l'església de Sant Martí Sacosta i diversos carrers de la Girona vella i conjunts arquitectònics com el Monestir de Sant Cugat del Vallès, l'Hospital de Sant Pau i el Poble Espanyol.
No és fàcil trobar pel·lícules de producció catalana del gènere que mencionin de manera explícita les localitzacions, especialment en les dècades dels seixanta i setanta, amb l'objectiu d'emmascarar les realitats geogràfiques locals i simular escenaris homologables als de les produccions internacionals. És el cas de La maldición de la bestia (1975), dirigida per Miquel Iglesias Bonns, que va crear paisatges remots a través d'espais com el Castell del Papiol, els parcs naturals del Montseny i la Vall d'Aran simulant l'Himàlaia o les grutes de Sant Quintí de Mediona brillantment il·luminades per Tomàs Pladevall, Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter. Un any més tard, el 1976, el clàssic de terror espanyol ¿Quién puede matar a un niño?, de Chicho Ibáñez Serrador, converteix la Festa Major de Sitges en un perfecte escenari de terror.
En un salt als anys vuitanta, l’itinerari explora dos usos de l'espai en el cinema de terror, ben diferenciats. D’una banda, Agustí Villaronga roda la fosca i opressiva Tras el cristal (1986) entre la finca modernista de Can Déu, situada al barri de les Corts de Barcelona, i els carrers de Vallvidrera, el Garraf i el Cap de Creus. Poc després, Bigas Luna recrea a Angoixa (1987) una geografia imaginària que vol remetre als Estats Units més cinematogràfics, amb les modernistes Casa Vicens i la Torre de Bellesguard com a interior i exterior de la casa de l'assassí, i l'antic cinema Pere IV a Poblenou i l'Ateneu Santboià a Sant Boi de Llobregat.
Ja als anys 2000, trobem dues icones del cinema de terror produït a Catalunya amb vocació internacional. El maquinista (2004), de Bred Anderson, ens ofereix un altre exemple de geografia creativa, amb rodatges a espais iconogràfics com l'Hospital del Tòrax a Terrassa o la platja de Les tres xemeneies a Sant Adrià. Tanca l’itinerari [REC] (2007), de Jaume Balagueró i Paco Plaza, rodada a la Casa Argelich de la Rambla Catalunya, dotada gràcies a la màgia del cinema d’una atmosfera claustrofòbica i dantesca i espai de referència per a la comunitat mundial d’aficionats al gènere.