Skip to main content

Cineclub Olot

Un cineclub agermanat

És l’any 1955 quan, des del si del Grup de Teatre del Principal, filial de la Congregació Mariana, s’inicien les gestions per a la fundació d’un cineclub. Davant l’interès del grup, el mossèn Gil s’adreça al barceloní Cineclub Monterols, un dels membres del qual és el famós crític José Luis Guarner, perquè els assessori. Gràcies a això i al vistiplau de la institució eclesiàstica s’erigeix el Cineclub Valls, del qual Jeroni Queralt, prefecte de la Congregació Mariana, n´és el primer responsable. El primer acte que organitza la institució és un cicle d’introducció cinematogràfica que consta de tres sessions amb els títols ‘Introducció al cinema’, ‘El neorrealisme’ i ‘El cinema com a nova forma d’expressió’ que tenen lloc al Teatre Principal de la ciutat. El cineasta Jordi Feliu presenta una quarta sessió dedicada al cinema amateur i membres del barceloní Cineclub Monterols, agermanat des del principi amb el de Valls, presenten algunes sessions més que contribueixen a la consolidació de l’entitat i a la formació dels seus impulsors en la presentació i dinamització de projeccions i col·loquis.Mostra.jpg

 

Com en molts altres cineclubs coetanis, un dels eixos vertebradors del cineclub és formar públics i estimular l’anàlisi artístic i polític del cinema, sempre limitat per les rigideses del règim. S’organitzen, doncs, cursets de pràctiques cinematogràfiques, xerrades i projeccions en 16 mm que aviat s’evidencien precàries, per la qual cosa els membres del cineclub busquen alternatives. Troben la solució en el Cine-Teatre Apolo, el propietari del qual, Francesc Benaiges, s’avé a acollir algunes sessions de l’entitat. El cineclub ha perdut socis pel camí, i amb ells poder econòmic, però gràcies a aquesta nova seu i a la perseverança dels seu equip aconsegueix remuntar. Els següents anys, assisteixen a Valls per a presentar sessions personalitats com Pere Ignasi Fages, Joan Giner, Antoni Kirchner o Josep Maria López Llaví, i a això s’hi suma la contribució en programació de la Federación Española de Cine Clubs i la Filmoteca Nacional, que proveeixen a preus assequibles títols interessants i allunyats dels cànons comercials.

Encetada una etapa més pròspera del Cineclub Valls, amb la primera projecció en català —l’any 1963 amb El Judas (Ignacio F. Iquino, 1952)— o iniciatives tan ambicioses com la concepció d’una biblioteca cinematogràfica, el 1964 arriba la sessió número 100 amb un programa espectacular: l’estrena estatal de Cléo de 5 a 7 (Agnès Varda, 1962). La sessió compta amb un debat cinèfil en forma de tribunal: amb defensa, acusació i jurat format per crítics i teòrics cinematogràfics. Fruit d’això, i dels seus precedents, l’entitat rep el Premi Sant Jordi de Cinematografia aquell mateix any. Durant aquella dècada, i especialment la dels setanta, el cineclub entra també als centres educatius, on hi organitza classes de cinema, i fa sessions dedicades al públic infantil i també a docents i mares i pares. Tot això sense abandonar la programació regular, amb cicles que van des del cinema txec al gènere de terror.

 

 

Figura Stalker

Baixada de revolucions

Al llarg dels setanta i entrada a la dècada dels vuitanta, els cinemes de la ciutat —Apolo, Palacio del Cinema i Valls— tanquen, i el cineclub troba un nou aixopluc en l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV). La sinergia entre la institució i el Cineclub Valls és propícia: permet seguir fent cinema regularment i, alhora, concebre una programació molt afí a actes i commemoracions de la ciutat. En aquest marc, el cineclub organitza les Jornades de Cinema Vallenc amb motiu del centenari del cinema, així com tertúlies, memorials i projeccions. No obstant, a mitjan dècada dels vuitanta les revolucions comencen a baixar fins a quedar significativament reduïdes. L’ímpetu d’anys anteriors no troba relleu i l’activitat, entre aquells anys i fins ben entrats els 2000, s’esdevé a mig gas. Francesc Güell Juncosa, cineclubista incansable present a l’entitat des dels seus inicis, i més tard Pilar Llorenç, es fan càrrec del cineclub, a través del qual es programen dues o tres pel·lícules a l’any. Això sí, les sessions tenen una molt bona acollida per part del públic i també, en alguns casos, cert ressò mediàtic. Entre d’altres, es veuen a Valls, de la mà del cineclub, obres com Sota el pes de la llei (Jim Jarmusch, 1986); Oblidar Mozart (Miloslav Luther, 1985), amb motiu del bicentenari de la mort del compositor alemany; Adiós muchachos (Louis Malle, 1987); Cinema Paradiso (Giuseppe Tornatore, 1988); o la comèdia catalana Un submarí a les estovalles (1991), del vallenc Ignasi P. Ferré, en estrena mundial. El Cineclub Valls acull també la gala de presentació de La febre d’or (Gonzalo Herralde, 1993), rodada parcialment a la ciutat, on assisteix bona part de l’equip de la pel·lícula. Més tard, el 1996, organitza l’exposició commemorativa del centenari del cinema.

 

Segona joventut

S’arriba així al 1999, quan es fa la proposta a José Luis Vicente de presidir l’entitat. Aquest, juntament amb Francesc Güell i Pere Cano, són els principals artífexs de l’increment de l’activitat. L’any 2000 el Cineclub Valls comença a programar dues pel·lícules cada mes. Una té lloc al Cinema Valls per un preu simbòlic i l’altra és gratuïta i es fa a la seu social de l’IEV, on, donada la manca d’un projector, es passen els films en format domèstic. Això canvia aviat quan l’any 2001 es compra, amb l’ajut de l’ajuntament de Reus, un projector que permet millorar substancialment les sessions a l’IEV, sempre sota la premissa de ser gratuïtes. A més, aquestes sessions solen ser presentades per personalitats que no sempre tenen a veure amb el món del cinema, sinó amb la temàtica de la pel·lícula. Per altra banda, el mateix 2001 s’organitza una nova exposició, dedicada aquesta vegada a quatre cineastes vallencs: Ignacio F. Iquino, Joan Bosch, Ignasi P. Ferrė i Pedro Lazaga.

 

Enginyers8

A mitjan primera dècada dels 2000 el cinema Valls tanca, i l’ajuntament cedeix el Teatre Principal al cineclub, que ho aprofita per a fer una sessió regular al mes i addicionalment, cinema per a infants. A més, en aquelles temporades durant el mes de juliol organitza un cicle de cinema a la fresca —Cinema a la Parra— que reuneix més d’un centenar de persones cada nit i que encara ara es manté. També és en aquest període quan té lloc una sessió molt significativa per l’entitat, com ho és l’estrena de Bicicleta, cullera, poma (Carles Bosch, 2010), que suposa un èxit majúscul de públic. El 2009 obre el multisala JCA Cinemes Valls, moment en què el cineclub torna a centrar tota la seva programació a la seu de l’IEV. Actualment forma part de la FilmoXarxa, iniciativa de la Filmoteca de Catalunya amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cineclubs; manté una programació regular en col·laboració puntual amb altres entitats de la ciutat, i organitza cicles com El dia més curt o Cinema de Gènere, juntament amb l’ajuntament del municipi.

 

Text redactat amb la col·laboració d’Olga Ger i José Luis Vicente.

Bibliografia:

FIGUEROLA, Sefa (1997). «Cine-club Valls: 1955-1997». Dins: Cinema Rescat. Vol. 6. Mataró: Cinema Rescat. Associació Catalana per a la Recerca i la Recuperació del Patrimoni Cinematogràfic. VICENTE, Babil (2002). «Cine Club Valls: 1955-2001». Dins: Quaderns de Vilaniu. Vol. 42. Valls: Institut d’Estudis Vallencs.