La Central del Curt: una experiència col·lectiva històrica del cinema alternatiu i marginal a Catalunya (1974-1982)
Per Jordi Vidal Amorós
Parlar de La Central del Curt, significa recuperar la memòria d’una iniciativa col·lectiva pionera i reconèixer el valor d’una de les iniciatives més importants en la història recent del cinema a Catalunya i a l’Estat espanyol pel que fa a la difusió del cinema alternatiu i compromès. El seu recorregut, que s’estén del 1974 al 1982, representa una experiència única i exemplar de com un col·lectiu, amb recursos limitats, però amb una enorme voluntat política i cultural, va aconseguir obrir espais per a un cinema crític, invisible i sovint censurat.
Un col·lectiu nascut de la militància cultural
Procedents del moviment cineclubista i vinculats a iniciatives com la Vocalia de la Zona Catalano-Balear de Cine-Clubs, els seus fundadors —Albert López i Miró, Joan Martí i Valls i Josep Miquel Martí i Rom— van impulsar una distribuïdora amb una aposta clara: donar sortida a materials que quedaven exclosos dels circuits comercials i oficials per factors purament de no-interès comercial, econòmics o ideològics, però que eren fonamentals per comprendre i transformar la realitat política i social —tal com quedava clar en la primera circular que va enviar la Central del Curt el novembre de 1974. Aquest origen explica el caràcter inicialment associatiu i cultural del projecte, que no s’orientava a la rendibilitat econòmica sinó a la difusió d’un cinema de resistència, entès com a instrument de comunicació i conscienciació política. Progressivament, s’hi afegiren figures com Marià Aragón, Josep Viusà i altres col·laboradors procedents d’altres col·lectius militants i de difusió cinematogràfica.
En els seus primers anys (1974-1975), la CdC va desenvolupar una tasca d’intermediació entre cineclubs i realitzadors, organitzant projeccions i gestionant còpies en formats de 16 mm i Super-8. Amb recursos molt limitats, però amb una estructura flexible i col·laborativa, van aconseguir establir una xarxa de difusió que s’estenia per tot el territori català i que aviat començà a travessar fronteres.
De l’independent al cinema alternatiu
El punt de confluència ideològica del moviment es produí a la Trobada d’Almeria de 1975, on diversos realitzadors i col·lectius de tot l’Estat debateren sobre el sentit polític del cinema independent. D’allà sorgí el concepte de cinema alternatiu, com a substitut del terme “independent”, amb la intenció de remarcar-ne la dimensió de confrontació amb l’ordre dominant. També s’hi plantejà la necessitat d’articular xarxes descentralitzades de distribució, que la CdC assumí plenament com a objectiu estratègic. A partir d’aquest moment, mantindrà la funció de distribució i, paral·lelament, es crearà la Cooperativa de Cinema Alternatiu (CCA) per agrupar l’activitat de producció. El binomi CdC/CCA esdevé, així, el principal referent del cinema alternatiu i militant sorgit d’aquella trobada històrica d’Almeria. Un exemple paradigmàtic d’aquesta etapa és Un libro es un arma (1975), realitzat com a resposta als atemptats feixistes contra llibreries i sales de cinema, i que reflecteix la concepció del cinema com a eina de lluita cultural.
Dossier “Atentados contra la cultura” (febrer, 1975)
Expansió i consolidació d'un moviment
El període 1975-1976 va ser el de la consolidació. Amb la mort de Franco i la nova efervescència política, la demanda de cinema alternatiu es va multiplicar. La Central del Curt va començar a professionalitzar-se, amb personal dedicat exclusivament a la distribució, un sistema de finançament propi i catàlegs que recollien ja prop d’un centenar de títols, entre els quals obres de Pere Portabella, Llorenç Soler, Antoni Padrós i diversos col·lectius militants. Es van establir “voltes” o gires de projeccions coordinades per diverses ciutats, i el seu abast s’estengué més enllà de Catalunya. La CdC va esdevenir un referent de difusió del cinema compromès i va rebre reconeixements com el Premi Ramon Dagà pel seu treball col·lectiu. Paral·lelament, la Cooperativa de Cinema Alternatiu (CCA) —braç productor del mateix col·lectiu— generava obres com Can Serra, La objeción de conciencia en España o Entre la esperanza y el fraude.
Cartell del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona i de la Mostra de Cinema Marginal; imatge del cartell de la Mostra de Cinema Marginal, a càrrec de Joan Miró; i fotograma del noticiari La dona (Cooperativa de Cinema Alternatiu, 1977).
Amb l’arribada de la democràcia i les primeres eleccions de 1977, la CdC va replantejar la seva funció i tot i mantenir una gran activitat i ampliar el catàleg fins a 130 films, el col·lectiu començà a debatre sobre el seu futur. Es van crear comissions de realitzadors i es va redefinir la relació amb la CCA, que seguia la seva pròpia trajectòria. En aquests anys també s’introduïren projectes innovadors, com el “cinema mòbil”, que portava projeccions a zones rurals, i la recuperació de films oblidats com Lejos de los árboles de Jacinto Esteva. Entre 1978 i 1979, la CdC va viure una etapa de gran visibilitat pública, amb participacions en festivals i la gestió de la Sala Aurora, on s’exhibiren films polítics i es realitzaren col·loquis que consoliden la seva imatge com a espai de resistència cultural. No obstant això, la fi de la censura i la progressiva institucionalització del món cultural van provocar una crisi d’identitat en el col·lectiu. L’esgotament dels seus recursos humans i econòmics, sumat a la davallada de la militància, van reduir la seva activitat a un nucli mínim.
La fi d’un cicle i el naixement d’un llegat
La Central continuà organitzant setmanes de cinema, elaborant nous catàlegs que incorporaven nous formats, com el vídeo i mantenint la seva presència en revistes i festivals. L’any 1980 es legalitzà com a Societat Cooperativa Central del Curt, però la manca de subvencions públiques i la pèrdua del mercat del 16 mm van fer inviable la seva continuïtat. El col·lectiu intentà reorientar-se explorant nous temes com l’ecologisme i projectes com organitzar la Primera Mostra de Cinema Marginal a Barcelona, un esdeveniment d’èxit que permeté liquidar deutes i tancar simbòlicament un cicle històric.
Finalment, el 1982, la Central del Curt va decidir autodissoldre’s. La seva tasca i part del seu catàleg —més de setanta films— van passar a la Federació Catalana de Cineclubs, que en va continuar la feina de difusió. En vuit anys d’activitat, la CdC es convertí en la principal plataforma de cinema alternatiu de l’Estat, motor de reflexió cultural i política, i exemple d’una manera col·lectiva i solidària d’entendre la creació cinematogràfica. La CdC simbolitzava la possibilitat d’un model de pràctica audiovisual col·lectiva, cooperativa i militant, que entenia el cinema no com a mercaderia, sinó com a espai d’intervenció política, crítica cultural i transformació social.
Com planteja el Doctor en Historia i Teoria de l'Art Alberto Berzosa,
Tota l'activitat cultural que es va realitzar des del combat (art polititzat, cinema militant...) durant els últims anys del franquisme i la Transició, va ser silenciada durant els anys següents, i és en l'actualitat quan es fan intents per recuperar la seva memòria, fonamental per poder entendre el nostre present i poder seguir avançant”
Cartell de la Mostra de Cinema Marginal
“Fer memòria és una forma de resistir”
En el present, la temptació de l’oblit continua sent un perill recurrent i la memòria històrica és essencial per evitar que experiències col·lectives transformadores caiguin en l’oblit. Recordar iniciatives com La Central del Curt permet entendre com la cultura pot actuar com a eina de resistència davant el poder polític i econòmic. L’oblit neutralitza el potencial crític del passat, mentre que la memòria el reactiva i el posa al servei del present. El cas de la CdC mostra la importància de preservar models alternatius de creació i difusió audiovisual. En un moment en què el record és objecte de debat institucional, fer memòria és també un acte polític. Significa aprendre dels errors d’un passat intervencionista i excloent. La memòria ens ajuda a mantenir viva la diversitat cultural i a defensar la llibertat creativa. Oblidar és renunciar al llegat crític que va obrir nous camins d’expressió. Fer memòria és, en definitiva, una forma de resistir.
