La necessitat d’un cinema ‘millor’

El Cineclub Manresa talment dit apareix l’any 1955, tal com consta als arxius del diari local Manresa, amb una primera sessió que consta de tres títols i que està dedicada al documental creatiu, amb La route des épices (William Novik, 1952), Ces gens du nord (René Lucot, 1951), i un tercer film que no s’especifica. El diari es felicita de la iniciativa, que portava temps coent-se amb sessions privades a domicilis i centres culturals on aficionats al cinema —els joves Miquel Ginestà, Josep Torroella o Joan Rota, que s’havia fabricat el seu propi projector de 35 mm, entre altres— es troben per veure i comentar pel·lícules. Anys abans, en temps de la II República, personalitats com els escriptors Guillem Díaz-Plaja o Joaquim Amat-Piniella ja havien plantejat iniciatives associatives i formatives a Manresa, truncades per la Guerra Civil i el règim franquista.

Després d’uns primers temptejos que reben el beneplàcit del públic i la premsa local, el Cineclub Manresa comença programar cinema quinzenalment primer al local de les Congregacions Marianes i després a altres seus, com el Teatre Kursaal, entre altres. La primera sessió regular de l’associació té lloc el 1957 amb Mañana será tarde (Leonide Moguy, 1949), tot i que per les seves pantalles ja han passat obres com Miracle a Milà (Vittorio de Sica, 1950), o Más fuerte que el orgullo (Robert Z. Leonard, 1940). A partir d’aquí, desfilen per la pantalla de l’entitat manresana Bergman, Lumet, Kurosawa o Buñuel, i s’organitzen esdeveniments com l’anomenat Festival de Cine Mejor en honor a Sant Joan Bosco, patró del cinema. Paral·lelament, s’incorpora a la junta del cineclub un grup de joves provinents de l’entitat Art Viu que donen un caràcter més progressista i catalanista a l’associació, renovant-la i possibilitant que totes les comunicacions, escrites i orals, siguin en català.

Ja consolidat com un agent essencial en la divulgació cinematogràfica manresana gràcies a la seva programació regular i permeabilitat, el Cineclub s’incorpora l’any 1968 a la Federació Nacional de Cineclubs. Això es tradueix, per una banda, en un accés a pel·lícules provinents de països com l’URSS, i per l’altra en una inevitable restricció de públic: durant aquell temps, només socis i sòcies podran accedir a les projeccions. Així, si durant els primers anys de cineclub s’havien vist obres rellevants del Neorealisme italià i la Nouvelle Vague, ara s’hi sumen els grans noms del cinema soviètic i corrents com el Nou Cinema txec, sense perdre de vista altres cinematografies, amb cicles de cinema documental cubà o holandès, així com aproximacions al cinema català de la mà de directors com Pere Portabella o José María Nunes, que assisteixen a la sala per a presentar els seus films. Tot plegat, acompanyat gairebé sempre d’espais de debat i col·loquis conduïts pels membres del cineclub i amb presències destacades de crítics i cineastes.

Fruit de tota aquesta activitat, el 1969 el Cineclub Manresa és distingit amb el Premi Sant Jordi de RNE al Millor cineclub català, i això esperona els responsables de l’entitat en un moment en què, donada l’efervescència cinèfila del públic general, les sales de cinema del país s’obren a les propostes d’art i assaig i lleven una part important d’espectadors cineclubistes.

Remant a contracorrent

Arriben els anys setanta i amb ells una etapa molt polititzada dels cineclubs, també a Manresa. L’entitat estrena nova junta i amb ella una programació molt ambiciosa. Però les xifres de públic no són tan exuberants com les dels seixanta a causa, sobretot, de l’auge de la televisió. Tot i així, es fan cicles extraordinaris, exposicions i conferències que pretenen atiar l’esperit crític i la mobilització, i fins i tot es programa, a tall de provocació, la pel·lícula escrita per Francisco Franco Raza (José Luis Sáenz de Heredia, 1941). Tot plegat, amb una programació regular que registra 200 espectadors de mitjana i noves iniciatives com les 12 Hores de Cinema, que omplen les sales i sanegen els pressupostos de l’entitat.

Amb l’arribada de la nova dècada, de nou hi ha una renovació de junta que dona vitalitat a l’entitat. Cal destacar, en aquest sentit, l’esperit assembleari i horitzontal de l’associació, sistema no presidencialista que es manté fins a l’actualitat i que possibilita un funcionament democràtic que el fa menys susceptible a conjuntures desfavorables. Al llarg dels vuitanta, el Cineclub Manresa s’adscriu al circuit de comarques de la Filmoteca de Catalunya, recupera la marató de 12 hores i combat l’expansió del vídeo domèstic amb mesures que, tot i no evitar una baixada de públic, asseguren la continuïtat de l’associació. Amb l’activitat fiançada i adaptada a nous paradigmes, durant el període dels noranta el cineclub organitza homenatges i sessions especials que s’afegeixen a la programació regular. El reconeixement a un dels membres fundadors del cineclub, Joan Rebolleda, la celebració del centenari del cinema, les projeccions musicades o un ambiciós cicle multidisciplinari sobre Shakespeare donen al cineclub prou fortalesa per sobreviure, entre altres, l’arribada del cinema multisales Bages Centre, el 1999.

L’engranatge no s’atura

El 2005, el Cineclub Manresa celebra el seu cinquantenari, i ho fa amb el lema “El cinema, art d’arts”. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat sempre amb associacions i institucions culturals i socials, i ho fa també en aquest aniversari, en el qual s’organitzen actes que barregen totes les disciplines artístiques, des de la dansa fins a l’arquitectura. També es programa un cicle de films emblemàtics dels seus cinquanta anys que van des de La parada de los monstruos (Tod Browning, 1932) fins a Reservoir Dogs (Quentin Tarantino, 1992). Dos anys més tard, el 2007, la Sala Ciutat —antiga Loyola—, seu del cineclub, tanca definitivament. L’entitat s’ha de traslladar primer al Teatre Conservatori i després a l’Auditori de la Plana de l’Om, una transició que, després d’una sensible baixada de públic, acaba reeixint gràcies a la confortabilitat del darrer espai i, molt especialment, a una programació més rica i heterogènia que aplega, poc abans de la pandèmia, una mitjana de gairebé 100 persones per sessió.

El cineclub torna a estar d’enhorabona el 2015, quan celebra els seixanta anys amb diversos actes —una exposició sobre Miquel Porter; converses amb personalitats com Sílvia Munt, Jaume Figueras o Miki Esparbé...— que el fan mereixedor del Premi Nunes que atorga la Federació Catalana de Cineclubs. Poc abans de l’arribada de la pandèmia, l’entitat es troba en un moment dolç, amb bones xifres de públic i una programació variada que compta, entre altres, amb la col·laboració de la mateixa Federació, del Documental del Mes o de festivals com el Clam, el D’A o la Mostra de Films de Dones. Actualment, l’entitat es recupera del sotrac de la covid a base de pel·lícules i cicles com la celebració del 125è aniversari de la primera projecció de cinema a Manresa o la Setmana Plácido amb motiu dels 60 anys del rodatge de Plácido (Luis García Berlanga, 1961) a la ciutat, iniciatives que la fan novament guanyadora del Premi Nunes el 2022.

Text redactat amb la col·laboració de Conxita Parcerisas, Jordi Casas i Jordi Bordas.

Bibliografia:

TORRAS, David (2005). «Mig segle de CineClub Manresa: l’altre cinema». OLIVA, Josep M. (2005). «Més que un club». Dins: El Pou de la gallina. Vol. 202. Manresa: Associació cultural El Pou de la gallina.

Una inquietud desbordant

Com tantes altres associacions d’amants del cinema, el Cineclub Sabadell té un precedent molt anterior a la pròpia institució que es remunta a l’any 1935, quan un grup anomenat Amics del Cinema, del qual formava part un jove Llorenç Llobet Gràcia —autor del film de culte Vida en sombras (1948)—, organitza sessions de cinema amb obres de grans noms essencialment anglosaxons: King Vidor, Alfred Hitchcock, George Cukor...

Quan arriba la Guerra Civil, aquesta activitat s’atura i no és fins al 1956 quan les pulsions cineclubistes tornen a bategar, gràcies a un curs d’orientació periodística impartit per Joan Macià Mercadé, qui serà el primer president del Cineclub Sabadell. Una de les sessions d’aquest curs formatiu està dedicada a la crítica cinematogràfica, que desperta en alguns dels alumnes un interès especial. Així és com, l’any 1957, aquests estudiants, juntament amb el mateix Macià Mercadé, funden el Cineclub Sabadell, que en la seva primera etapa es finança a través del diari falangista Sabadell.

Després d’un primer any de gestions, el cineclub arrenca amb molta empenta, i ho fa amb una primera sessió a la seu de Ràdio Sabadell en la qual es projecta Metròpolis (Fritz Lang, 1927), iniciant un cicle dedicat a l’Expressionisme Alemany al qual segueixen altres cicles i preestrenes de pel·lícules com El hombre de las llaves de oro (Léo Joannon, 1956) o El meu oncle (Jacques Tati, 1958). Des del principi, l’activitat del cineclub es divideix en diverses seccions molt definides i amb els seus propis equips humans: Cine-Estudi —on s’analitza el llenguatge cinematogràfic i es programen cicles al voltant de moviments i cineastes—, Cine-Amateur —on es promou i s’exhibeixen obres no professionals—, Cine-Fòrum —on es debat al voltant del que es projecta— i Cine-Escolar —amb una programació formativa per a infants i joves—. Gràcies a aquestes seccions, l’entitat té una activitat diversa i rica. Per una banda, entre els anys 1958 i 1969, organitza els anomenats Certàmens de Cinema Amateur Ciudad de Sabadell, on participen i es premien cineastes amateurs de tot l’estat, i realitza cursets de cinema amateur. Per altra banda, a Cine-Estudi es programen cicles de Jacques Becker, Rene Clair, teatre al cinema, i molts més... I és a través d’aquesta secció, formada essencialment per joves d’ideologia progressista provinents de la Secció Universitària del Cercle Sabadellès, que durant els anys seixanta el cineclub es distancia, de mica en mica, dels seus orígens afins al règim.

Paral·lelament, l’entitat busca complicitats i s’alia amb diverses entitats socioculturals de la ciutat per a la realització de les seves activitats. També organitza projeccions a fàbriques —S.A. Marcet, Artextil S.A., Construcciones Eléctricas Sabadell, S.A...—, amb films com El Judas (Ignacio F. Iquino, 1952) o ¡Viva Zapata! (Elia Kazan, 1952), i per a escolars, amb obres com El globo rojo (Albert Lamorisse, 1956). Aquestes sinergies, juntament amb la complicitat de mitjans de comunicació sabadellencs i de tot l’estat, fan que els primers quinze anys del Cineclub Sabadell sigui tan reeixits com efervescents.

Brolla la font de l’esperit crític

A mitjan anys seixanta, l’entitat instal·la la seva seu social a l’edifici de l’Obra Social Caixa Sabadell, i fruit del nou rumb propiciat per una junta jove i reformista, les comunicacions escrites es fan en català i participen de la seva activitat personalitats com Pere Gimferrer, José Luis Guarner, Adolfo Arrieta o Terenci Moix, entre altres. Amb tot, la trajectòria de l’entitat la fa mereixedora del Premi Sant Jordi al Millor cineclub de Catalunya. Uns anys després, l’any 1974, l’entitat s’associa amb l’Alliance Française, a través de la qual se celebren algunes de les sessions més destacades de la seva història: l’homenatge a André Bazin, el cicle de projeccions i conferències amb motiu del bicentenari de la Revolució Francesa... o el cicle Jacques Tati amb la presència del mateix director, l’any 1982. També s’organitzen cursos per a joves, seguint i enriquint la línia formativa del cineclub fins al punt de comptar amb col·laboracions com el mestre Pineda als cursets sobre música al cinema. Aquests cursos s’imparteixen ininterrompudament durant 14 anys i, després d’un llarg període sense organitzar-se, es reprenen a partir de l’any 2000. Tota aquesta activitat no cessa durant la dècada dels vuitanta, ans al contrari: és quan més cicles s’organitzen —35—, dedicats a grans clàssics i també als contemporanis Herzog, Rohmer o Chabrol.

El Cineclub Sabadell arriba a la dècada dels noranta amb una trajectòria tant sòlida com heterogènia, però amb un dèficit essencial: una sala de cinema. Malgrat ha passat per moltes seus i sales d’actes, mai no ha tingut un cinema on projectar pel·lícules regularment, i és l’any 1992, quan els aleshores responsables del cineclub Pere Cornellas i Jordi Graset arriben a un acord amb l’ajuntament i els cinemes Cineart per fer “Els Dijous del Cineclub al Cineart”, una projecció programada per l’entitat, en versió original, acompanyada d’un full de sessió i, sempre que es pot, presentada per alguna persona lligada, directament o indirecta, amb el film.

Des d’aleshores, les sessions setmanals es converteixen en l’epicentre de l’activitat del cineclub, tot i que no deixen d’organitzar-se cicles i esdeveniments com la Setmana del Cinema Francès, amb l’Alliance Française. El 1995 arriba una renovada junta que consolida aquesta programació, recupera iniciatives passades com els cursets de cinema, reforma els estatuts i, l’any 1998, publica la primera pàgina web.

Nous cicles, mateixa força

Ja entrats al nou mil·lenni, el cineclub afronta reptes de caire financer, buscant nous acords amb entitats d’àmbit provincial i nacional, i assessorament jurídic en termes de drets d’exhibició de films. També emprèn noves iniciatives com l’edició de la revista Raccord, i nous cursos per a estudiants d’ESO i batxillerat. Tanmateix, les noves juntes, presidides de més antic a més nou per Àlex Bayés, Miquel Forrellad, Magda Costa, Toni Carné, Josep Poblet, Pep Suñé i actualment Glòria Soler, són continuistes amb el que s’ha anat convertint en l’epicentre de la programació, Els Dijous del Cineclub, ara als renovats i cèntrics Cinemes Imperial, i superen la crisi econòmica i el canvi als formats digitals sense veure compromesa la seva continuïtat. La programació regular del Cineclub Sabadell durant aquesta etapa i fins a l’actualitat, acompanyada de la Filmoteca de Catalunya amb la FilmoXarxa i la Federació Catalana de Cineclubs, es divideix en tres branques principals: Estrenes —cinema actual no projectat a la ciutat—, Cinema per descobrir —cinematografies poc conegudes—, Cinema documental —obres destacades del gènere—, Revisions, L'Especial —dedicat a un cineasta o tema—, i Off the Record, enfocat al cinema més alternatiu.

A banda d’això, l’entitat segueix realitzant cicles (cinema negre, cinema dels anys 80, road movies, animació...) i col·laborant amb altres festivals com el D’A, el Nits de cinema oriental de Vic o el Festival de cinema de terror de Sabadell, i organitzacions i personalitats de la ciutat com La Lliga dels Drets dels Pobles, la Fundació Bosch i Cardellach, l’Acadèmia de Belles Arts, Sabadell per la República, o amb la Fira Sakura Matsuri. Puntualment programa sessions els dimarts al Casal Pere Quart de la mà de la Federació d’Associacions Veïnals de Sabadell, la Unió Excursionista de Sabadell, o cineastes com Sílvia Munt, i també organitza les Tertúlies de cinema, col·loquis informals posteriors a les projeccions en bars propers al Cinema Imperial.

Text redactat amb la col·laboració de Glòria Soler.

Bibliografia:

MACIÀ, Joan (2007). «Naixement i primers tres anys del Cine Club Sabadell». BLANQUER, Francesc (2007). «El Cineclub Sabadell dels anys seixantes». CORNELLAS, Pere (2007). «El meu (el nostre) Cineclub Sabadell». BAYÉS, Àlex (2007). «Els nostres anys al Cineclub». FORRELLAD, Miquel (2007). «La junta actual». Dins: Quadern de les idees, les arts i les lletres. Vol. 163. Sabadell: Fundació Ars. DIVERSOS AUTORS (2007). Raccord. Vol. 4. Sabadell: Cineclub Sabadell.

Un cineclub agermanat

És l’any 1955 quan, des del si del Grup de Teatre del Principal, filial de la Congregació Mariana, s’inicien les gestions per a la fundació d’un cineclub. Davant l’interès del grup, el mossèn Gil s’adreça al barceloní Cineclub Monterols, un dels membres del qual és el famós crític José Luis Guarner, perquè els assessori. Gràcies a això i al vistiplau de la institució eclesiàstica s’erigeix el Cineclub Valls, del qual Jeroni Queralt, prefecte de la Congregació Mariana, n´és el primer responsable. El primer acte que organitza la institució és un cicle d’introducció cinematogràfica que consta de tres sessions amb els títols ‘Introducció al cinema’, ‘El neorrealisme’ i ‘El cinema com a nova forma d’expressió’ que tenen lloc al Teatre Principal de la ciutat. El cineasta Jordi Feliu presenta una quarta sessió dedicada al cinema amateur i membres del barceloní Cineclub Monterols, agermanat des del principi amb el de Valls, presenten algunes sessions més que contribueixen a la consolidació de l’entitat i a la formació dels seus impulsors en la presentació i dinamització de projeccions i col·loquis.

Com en molts altres cineclubs coetanis, un dels eixos vertebradors del cineclub és formar públics i estimular l’anàlisi artístic i polític del cinema, sempre limitat per les rigideses del règim. S’organitzen, doncs, cursets de pràctiques cinematogràfiques, xerrades i projeccions en 16 mm que aviat s’evidencien precàries, per la qual cosa els membres del cineclub busquen alternatives. Troben la solució en el Cine-Teatre Apolo, el propietari del qual, Francesc Benaiges, s’avé a acollir algunes sessions de l’entitat. El cineclub ha perdut socis pel camí, i amb ells poder econòmic, però gràcies a aquesta nova seu i a la perseverança dels seu equip aconsegueix remuntar. Els següents anys, assisteixen a Valls per a presentar sessions personalitats com Pere Ignasi Fages, Joan Giner, Antoni Kirchner o Josep Maria López Llaví, i a això s’hi suma la contribució en programació de la Federación Española de Cine Clubs i la Filmoteca Nacional, que proveeixen a preus assequibles títols interessants i allunyats dels cànons comercials.

Encetada una etapa més pròspera del Cineclub Valls, amb la primera projecció en català —l’any 1963 amb El Judas (Ignacio F. Iquino, 1952)— o iniciatives tan ambicioses com la concepció d’una biblioteca cinematogràfica, el 1964 arriba la sessió número 100 amb un programa espectacular: l’estrena estatal de Cléo de 5 a 7 (Agnès Varda, 1962). La sessió compta amb un debat cinèfil en forma de tribunal: amb defensa, acusació i jurat format per crítics i teòrics cinematogràfics. Fruit d’això, i dels seus precedents, l’entitat rep el Premi Sant Jordi de Cinematografia aquell mateix any. Durant aquella dècada, i especialment la dels setanta, el cineclub entra també als centres educatius, on hi organitza classes de cinema, i fa sessions dedicades al públic infantil i també a docents i mares i pares. Tot això sense abandonar la programació regular, amb cicles que van des del cinema txec al gènere de terror.

Baixada de revolucions

Al llarg dels setanta i entrada a la dècada dels vuitanta, els cinemes de la ciutat —Apolo, Palacio del Cinema i Valls— tanquen, i el cineclub troba un nou aixopluc en l’Institut d’Estudis Vallencs (IEV). La sinergia entre la institució i el Cineclub Valls és propícia: permet seguir fent cinema regularment i, alhora, concebre una programació molt afí a actes i commemoracions de la ciutat. En aquest marc, el cineclub organitza les Jornades de Cinema Vallenc amb motiu del centenari del cinema, així com tertúlies, memorials i projeccions. No obstant, a mitjan dècada dels vuitanta les revolucions comencen a baixar fins a quedar significativament reduïdes. L’ímpetu d’anys anteriors no troba relleu i l’activitat, entre aquells anys i fins ben entrats els 2000, s’esdevé a mig gas. Francesc Güell Juncosa, cineclubista incansable present a l’entitat des dels seus inicis, i més tard Pilar Llorenç, es fan càrrec del cineclub, a través del qual es programen dues o tres pel·lícules a l’any. Això sí, les sessions tenen una molt bona acollida per part del públic i també, en alguns casos, cert ressò mediàtic. Entre d’altres, es veuen a Valls, de la mà del cineclub, obres com Sota el pes de la llei (Jim Jarmusch, 1986); Oblidar Mozart (Miloslav Luther, 1985), amb motiu del bicentenari de la mort del compositor alemany; Adiós muchachos (Louis Malle, 1987); Cinema Paradiso (Giuseppe Tornatore, 1988); o la comèdia catalana Un submarí a les estovalles (1991), del vallenc Ignasi P. Ferré, en estrena mundial. El Cineclub Valls acull també la gala de presentació de La febre d’or (Gonzalo Herralde, 1993), rodada parcialment a la ciutat, on assisteix bona part de l’equip de la pel·lícula. Més tard, el 1996, organitza l’exposició commemorativa del centenari del cinema.

Segona joventut

S’arriba així al 1999, quan es fa la proposta a José Luis Vicente de presidir l’entitat. Aquest, juntament amb Francesc Güell i Pere Cano, són els principals artífexs de l’increment de l’activitat. L’any 2000 el Cineclub Valls comença a programar dues pel·lícules cada mes. Una té lloc al Cinema Valls per un preu simbòlic i l’altra és gratuïta i es fa a la seu social de l’IEV, on, donada la manca d’un projector, es passen els films en format domèstic. Això canvia aviat quan l’any 2001 es compra, amb l’ajut de l’ajuntament de Reus, un projector que permet millorar substancialment les sessions a l’IEV, sempre sota la premissa de ser gratuïtes. A més, aquestes sessions solen ser presentades per personalitats que no sempre tenen a veure amb el món del cinema, sinó amb la temàtica de la pel·lícula. Per altra banda, el mateix 2001 s’organitza una nova exposició, dedicada aquesta vegada a quatre cineastes vallencs: Ignacio F. Iquino, Joan Bosch, Ignasi P. Ferrė i Pedro Lazaga.

A mitjan primera dècada dels 2000 el cinema Valls tanca, i l’ajuntament cedeix el Teatre Principal al cineclub, que ho aprofita per a fer una sessió regular al mes i addicionalment, cinema per a infants. A més, en aquelles temporades durant el mes de juliol organitza un cicle de cinema a la fresca —Cinema a la Parra— que reuneix més d’un centenar de persones cada nit i que encara ara es manté. També és en aquest període quan té lloc una sessió molt significativa per l’entitat, com ho és l’estrena de Bicicleta, cullera, poma (Carles Bosch, 2010), que suposa un èxit majúscul de públic. El 2009 obre el multisala JCA Cinemes Valls, moment en què el cineclub torna a centrar tota la seva programació a la seu de l’IEV. Actualment forma part de la FilmoXarxa, iniciativa de la Filmoteca de Catalunya amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cineclubs; manté una programació regular en col·laboració puntual amb altres entitats de la ciutat, i organitza cicles com El dia més curt o Cinema de Gènere, juntament amb l’ajuntament del municipi.

Text redactat amb la col·laboració d’Olga Ger i José Luis Vicente.

Bibliografia:

FIGUEROLA, Sefa (1997). «Cine-club Valls: 1955-1997». Dins: Cinema Rescat. Vol. 6. Mataró: Cinema Rescat. Associació Catalana per a la Recerca i la Recuperació del Patrimoni Cinematogràfic. VICENTE, Babil (2002). «Cine Club Valls: 1955-2001». Dins: Quaderns de Vilaniu. Vol. 42. Valls: Institut d’Estudis Vallencs.